Soc a Mollerussa. Ahir vaig fer el monòleg al teatre l’Amistat amb un públic que semblava fred però que en sortir em va comprar més llibres que de costum. El Santi —gràcies a l’entusiasme i empenta del qual he vingut aquesta i altres vegades a Mollerussa, per exemple, al meravellós club de lectura que porta, i que és un home atent, estimulant i franc— m’explicava que, abans de la construcció del canal d’Urgell, d’aquesta plana en deien el clot del dimoni; va ser, doncs, durant molt de temps un territori desagraït, eixut, erm i de mal habitar. No, Mollerussa no és res de l’altre món, però la sensació d’infinitud de la plana és preciosa i corprenedora; aquí, igual que en aquella recta que porta a Agramunt i de la qual he parlat en altres ocasions, en les postes de sol hi intueixo un Déu en el qual tanmateix no crec: ahir mateix el cel va agafar uns tons extrems, gairebé fúcsies; també em van impressionar els estols d’ocells, que per als habitants deuen ser una bona murga (ai, les caguerades), però que per al visitant ocasional són un espectacle; els estols d’ocells de mides diferents cobreixen el cel com una xarxa i eixorden en passar sota els arbres; vaig intentar fer-ne algun vídeo o alguna foto per il·lustrar aquesta entrada del dietari, però les imatges no els fan justícia: semblen estols de tristes mosques. Sí, la plana d’Urgell pot ser molt bonica, només li falta una mica de màrqueting i bastanta autoestima. Quan acabi d’escriure això m’aproparé al museu dels vestits de paper, que es veu que és una cosa de tradició en aquesta ciutat; n’he vist fotos i sembla tota una proesa; també me n’atrau la lectura simbòlica, ja sabeu que és aquesta la meva flaca: d’alguna manera tots anem pel món amb vestits de paper i en qualsevol moment ens pot sorprendre una pluja torrencial que ens desintegri els pantalons i ens dissolgui les jaquetes fins a deixar-nos en pilotes.
Ahir vaig arribar a Mollerussa des de Cullera, una mica al sud de València capital. Han sigut vuit hores de cotxe en dos dies. Fer quilòmetres sola té la seva gràcia. A estones canto fins que m’agafa mig mal de cap de sentir-me i he de parar (continuo sense trobar professora de cant a la Pera: si coneixeu algú, escriviu-me!); he escoltat, un cop més, el Rèquiem de Mozart (i cada vegada: uau); he escoltat també un parell de vegades el CD (!) de Coral romput d’Estellés que vaig recuperar fa uns dies, amb Ovidi Montllor declamant-lo i Toti Soler a la guitarra: l’escolto i me n’aprenc alguns versos sense voler o se m’encomana una manera tendra i escruixidora de fer les frases; també he xatejat per veu amb la IA per investigar sobre un tema que m’interessa i que ja em comença a rondar fortíssim per fer-ne un monòleg, en previsió que el que ara vaig girant tard o d’hora esgotarà la seva vida útil; dubto de si el tema i l’enfocament tindran gràcia o interessaran a algú: en això de crear, amb cada projecte sempre tinc la por renovada i invencible de fracassar o de fer el ridícul: de sortir a la llum pública amb el meu esplèndid vestit de paper i que llavors em caigui a sobre un aiguat que em delati definitivament.
A Cullera també hi vaig fer el monòleg, en un bar ampli, agradabilíssim i ple com un ou (van haver de tancar portes perquè superàvem l’aforament legal). Em reca no haver-me arribat fins al mar per veure la costa. Els carrers de Cullera tenen un toc de Miami, especialment per les palmeres i pels tons pastel —blaus i rosats— que fan de decorat de fons quan es pon el sol. Si bé no he estat mai a Miami: què cony dic! Aquests dies que vaig amunt i avall sola aprofito per escoltar-me els pensaments, que són quàntics: el fet d’observar-los fa que canviïn, de manera que els anoto per deixar constància de l’evolució i els camins que prenen: si no ho anotés, penso que potser al final no sabria com he arribat a les idees i conclusions a què arribo. També aprofito per llegir; m’agrada llegir mentre esmorzo als hotels sense pressa i mentre dino sola; m’agrada menjar sola, igual que m’agrada anar sola al cine: hi ha un gaudi diferent, més íntim o més profund, com si el fet de fer sola una cosa em permetés copsar amb més detall o intensitat les sensacions que em produeix o, dit altrament, observar millor els meus pensaments sense les interferències o interrupcions que provoca fer les coses en companyia.
D’aquí a una estona dinaré amb la M., que estudiava amb mi a la universitat i de qui tinc un molt bon record: amb vint anys m’explicava horroritzada que la seva futura sogra li regalava llençols i tovalloles per a l’aixovar, m’ho contava amb veritable espant, amb l’espant de qui se sap atrapat i no sap com fugir: jo li deia: «Corre, corre i no paris». ¿Va arribar a fugir? ¿És feliç? Fa dècades que no hi parlo: avui ho descobriré. Serà la quarta persona de la UAB amb qui quedaré aquesta setmana: la veritat és que la facultat va ser un lloc important i definidor de qui soc avui. Després de dinar agafaré el cotxe i conduiré fins a Cardedeu per fer-hi el monòleg, i encabat, per fi, cap a casa. Hauran sigut més de mil quilòmetres des de divendres. Sí, ha sigut una setmana mogudeta.
El sarau va començar dimecres. Al matí, vaig fer les microconferències pel barri Gòtic amb els meus pantalons de boxa i unes banyes de dimoni (dubtava de si acompanyar aquesta entrada amb una foto però me n’he desdit, temo que això li donés al text un aire de la «imbècil vanitat de vedet» que Estellés els retreu a alguns poetes; si teniu curiositat podeu veure’m disfressada a les cròniques de l’Ara i La Vanguardia); això del Gòtic va ser prou divertit, sobretot pel toc impensat i mig improvisat de tot plegat. Vaig dinar amb l’M. i, després d’algunes activitats recreatives, vam anar a l’Espai Fragmenta, on presentava el llibre sobre Jesucrist com a personatge amb el Màrius Serra, sempre generós i simpàtic. Encabat jo me’n vaig anar a sopar amb el J., l’E. i el R. Hi vaig arribar una mica inquieta i tremolosa d’ànima per coses que no puc ni vull explicar (i que sens dubte són les que més us interessarien). Però amb ells em va passar tot; també hi devia ajudar el vi, no ho negaré. Vam riure i vam fer teràpia col·lectiva amb les nostres respectives merdetes. L’únic però és que se’ns van fer les cinc de la matinada i jo ja no tinc edat per a aquestes coses, sobretot perquè ja no en sé, de llevar-me a les dotze; o sigui que vaig dormir només tres hores i vaig haver d’entomar, amb gran feixuguesa mental i física, el dia que m’esperava: una gravació a mitja tarda i un club de lectura després.
Sort que tinc els meus impassos bisetmanals a la Pera, on la logística familiar em força a la tranquil·litat. Dilluns i dimarts vaig estar a casa, treballant en la biografia del Rafa, assajant per últim cop les microconferències, mirant com plovia, tocant la roba per veure si ja era eixuta, abrigant-me amb els jerseiots vells que em poso per casa, bullint bròquil, fent-me tes i cafès i esmorzars dels que m’agraden (ara, aquí a l’hotel des d’on escric, davant d’aquesta finestra espantosa que dona a una paret amb canonades esbiaixades i maons —¿per què si l’hotel està mig buit no et donen una habitació més alegre i digna?— aquí m’estic prenent un te negre anodí i brut, abans m’he pres un cafè de màquina i m’he menjat coses greixoses i no particularment exquisides, tot plegat funciona però no té caràcter; enyoro el meu Earl Grey i les meves torrades de sègol amb alvocat i cottage).
L’altre dia, abans d’emprendre la quilometrada, vaig haver de passar pel mecànic: la roda posterior esquerra se’m desinflava sola. M’hi van trobar un clau clavat. Si no fos per l’avís del cotxe, no me n’hauria adonat i hauria anat pel món amb un cotxe mig tort, descontrolada, desviant-me, amenaçant una punxada perillosa. ¿Quantes vegades dec anar pel món desinflant-me a poc a poc, perdent aire i embranzida i control, sense adonar-me’n, amb algun clau clavat que em perjudica i m’afebleix a cada passa?
Passejant per Cullera vaig ensopegar amb una escala on cada graó tenia pintada una frase de Joan Fuster. Una deia: «Fer-se vell és resignar-se a fer-se vell». I una altra: «Un home feliç no sent necessitat d’expressar-se». A la Pera tinc al lavabo, al costat d’alguns diccionaris, el llibre d’aforismes de Fuster: us el recomano. He de llegir més autors valencians. Sento que des de Catalunya els estem abandonant però al capdavall formem tots part d’aquesta mateixa pàtria de què parla Estellés: «una amable, una trista, una petita pàtria».
