Això no em quedarà gaire rodó, ja us aviso. Però avui toca escriure l’entrada de la setmana i ho faré: un dietari també és això, suposo: deixar constància de tot, també de l’ocasional manca d’esperit. Si els ànims fossin uns altres, aquesta entrada podria ser de les bones, perquè ha sigut una setmana plena i variada, esquitxada de símbols d’aquests que tant m’agraden: atzavares mig seques que s’han esllavissat amb el temporal i esperen alguna cosa —¿què?— allà esteses al mig del camí, pacients i rebregades; senyals de trànsit caiguts (els conductors ja no poden saber a quina distància són els llocs on volen arribar), també senyals de límit de velocitat amb colors no reglamentaris; el paisatge sumit en una boira matinal que em recorda l’escena introductòria de Silent Hill —el turó del silenci ple de zombis: ¿com diferenciar els vius dels zombis?—; tolls que m’impedeixen travessar camins igual que en els somnis recents, on sempre apareix l’aigua, una vegada i una altra, una aigua opaca d’un color verd clar gens amenaçador, una aigua en què no em banyaria estant desperta però en la qual en somnis em submergeixo despreocupadament tot i saber que és un lloc fondo amb corrents forts i perillosos on hi ha animals estranys —gavines en posició fetal cobertes d’una gelatina, que no saps si són criatures acabades de néixer o a punt de morir—. Amb totes aquestes imatges que m’assetgen qualsevol altra setmana us en construiria un zigurat. Però avui tinc poca metxa.
Tampoc no tinc ganes de parlar de les múltiples activitats de la setmana —ha arrencat la tardor frenètica que m’espera—, així que no m’esplaiaré parlant del monòleg que vaig fer al Liberisliber de Besalú malgrat les alertes que ens van despertar de matinada, ni dels de la tele que van venir a casa a gravar un text sobre la meva mare eternament moribunda ni de com el vaig haver de repetir unes quantes vegades perquè, malgrat la brevetat, quan arribava a l’última frase se’m trencava la veu i em posava a plorar. Tampoc no em ve de gust explicar-vos que vaig anar a gravar la primera col·laboració amb Nervi, que crec que va quedar prou bé tot i que com sempre vaig parlar massa de pressa, i pateixo per si el tema o els detalls o alguna cosa són absolutament desencertats, i ja em podria venir de gust explicar-vos-ho perquè vam riure i ens ho vam passar bé: m’hi vaig trobar altre cop el R. de la facultat i em va fer molta il·lusió coincidir i fer-la petar deu minuts amb M. i B., així sense article, per bé que vaig haver de marxar escopetejada per anar a la inauguració de la cinquena edició del projecte Aparadors artístics, on s’inscriuen les microconferències del dia 21 (si us ho expliqués, parlaria d’homes amb corbata i xocolata amb xurros). Encara tindria menys gràcia que us detallés cap de les coses quotidianes que he fet: la compra del súper, les converses amb la filla de l’M., la lectura dels manuscrits d’un premi literari, els àpats que preparo, els exercicis que no faig, la dieta que em salto dia sí dia també (malgrat la qual cosa he continuat perdent pes), el cigarro que ara mateix m’està rondant de cargolar-me per més que ja no fumo, la neteja del pis de Barcelona ahir amb l’M. i el simbolisme de tenir la casa neta.
Una altra setmana sens dubte us descabdellaria les quatre hores i mitja que vaig tardar dilluns al matí a anar i tornar de Barcelona per portar el meu fill, perquè (com casi sempre) no hi havia trens (quan no és l’aigua, són les vagues o el coure), i la narració inclouria tapes de clavegueram aixecades per la potència del doll subterrani i també la remullada dels baixos del cotxe que em va deixar tres dies sense poder posar tercera.
Si estigués més d’humor segur que dedicaria un paràgraf o més a comentar la completíssima visita ilerdenca del dijous: la xerrada a l’Institut de la Caparrella amb un alumnat desacostumadament atent; el dinar i la mitja ampolla de vi amb un dels germans Souto, que continuen fent molt bona feina a Eclecta (per exemple, publicant ben aviat la novel·la de Shuang-zi Yang guanyadora del premi Booker internacional); la taula rodona amb la Núria Cadenes, que parla amb tan entusiasme de tot —de la vida, de la literatura, dels escambells, dels rossinyols— que sempre em fa l’efecte que està al caire de les llàgrimes, com si la realitat la commogués enormement (i l’hi envejo); el club de lectura de dones i només dones a Torrefarrera: vam riure i segurament, empesa per les hores de tragí i feina que portava al damunt, els vaig explicar algunes creences màgiques que tinc, per exemple, sobre les matrícules o el temps.
(I sí, al final he sortit a fer mig cigarro, que estava tan fastigós que no me l’he pogut ni acabar, i que a sobre no em convé gens perquè fa dos dies que tinc una mica d’asma i una mica de mareig i qui sap si una cistitis: tots els meus mals recurrents que són reals però que no neixen del cos sinó del marasme del cervell; i he sortit a fumar i he vist que els veïns del davant es muden de casa i els de sota tenen plantes vives i esponeroses i plantes mortes i trencades, i també tot de xancletes en filera: ¿qui renta les xancletes quan acaba la temporada i per què? No només he sortit a fumar sinó que a sobre m’he fet un cafè que tampoc no em convé gens, perquè són les tres i ja duc dos tes i encara no he menjat res, de manera que beure’m un cafè ara només farà que neguitejar-me o fins angoixar-me, i tot i saber-ho, me l’estic bevent ara mateix: és tan bo, amb aquest lleu regust d’avellana. Una psicòloga ja m’ho va dir una vegada: els teus sentits del deure i del plaer són massa grans i no deixen espai al sentit de la conveniència.)
La meva cosina americana i el seu marit ocuparien també molt d’espai en aquesta entrada alternativa que escriuria en un univers paral·lel, perquè he passat moltes hores amb ells menjant i visitant museus i exposicions i caminant passes i passes arran de mar i pels carrers costeruts de Montjuïc, caminant contracorrent de la gernació que pujava cap al concert d’Oques Grasses: jovent i estelades que són el futur. Podria acompanyar-ho de la foto d’alguna obra de l’hipnòtic Kiefer, que està exposat a la Pedrera (aneu-hi), o de Guillermo Lorca, que sempre és una mica hortera o kitsch però que de tant en tant la clava, o del Miró subversiu que vaig descobrir al pis superior de la Fundació en uns quadres que són gairebé precursors dels grafitis urbans. ¿Quina foto he d’enviar amb aquesta entrada? Sento que només puc enviar-ne deu o no enviar-ne cap.
També hauria inclòs algun comentari fugaç sobre un llibre de la Duras que al principi em va agradar i que ara em comença a carregar, o sobre una sèrie de terror alemanya que imita irritantment els models americans, i que malgrat no ser una sèrie sensacional la miro prou de gust per allò tan suat de l’evasió (tenia un amic que deia que el terror té efectes homeopàtics: ja sabeu, l’homeopatia parteix del principi de donar-te més del mal que ja tens; potser per això m’agrada el terror, perquè fa disminuir la meva por: em diverteix aquesta interpretació: em diverteix i alhora m’avergonyeix viure amb por).
Podria parlar de tantes, tantíssimes coses, i lligar-les amb certa intel·ligència, donant-los ara un punt d’humor, ara un de melancolia, que al capdavall és el resum de qualsevol vida: humor i melancolia. Podria, però no en tinc ganes. Fa una estona m’he quedat sola a casa i ara és ben bé com ahir a la tarda: estic asseguda dins un quadrilàter blanc amb tres fils negres i llargs —fils o pèls o supercordes còsmiques o interrogants desplegats—, que no sé ben bé què signifiquen. ¿El silenci és blanc o negre?
