De vegades adoro la rutina. L’adoro quan no la sento com una cotilla que m’obliga a repetir sempre el mateix, sinó com l’oportunitat que em permet fer tot el que vull fer. Amb els nens a classe, he reprès un ritme de treball normal i he constatat que continuo sent eficientíssima. He fet molta feina aquests dies —articles, conferències, biografia del Rafa, lectures— i l’he fet molt de gust. Aquesta tardor em sento una privilegiada. No durarà, Carlota, no durarà.
La setmana anterior la vaig acabar fent una gran caminada per Barcelona, que vaig començar als barris alts, on d’adolescent vaig anar a un institut pijo on no encaixava de cap manera. Recordo aquella època com un període estrany, de descoberta i alhora d’incomprensió, de multituds i solitud, de ser fora de lloc i al capdavall de forçar la meva adaptació (és a dir, de cometre alta traïció contra mi mateixa); recordo molts migdies sola menjant qualsevol cosa o fumant (i llavors no dinant: no tenia diners per a tot); recordo tenir amics que només ho eren a estones, o fins i tot d’amagat, com si ser amiga meva fos una cosa que convenia no airejar; recordo quan l’Estat buscava un terrorista que es deia Urrusolo i deien que l’havien vist pel carrer de l’institut: si vèiem un home barbut se’ns accelerava el cor, que idiotes i que mal entès tot: com si un terrorista polític tingués cap interès a fer mal a una colla d’adolescents. També recordo les amigues, esclar, algunes encara les conservo. Abans d’entrar a classe, ens esperàvem al carrer, enmig d’una boira d’hormones i fum de Marlboro (andorrà), escampats per unes escales de pedra, que, segons vaig confirmar l’altre dia, continuen iguals. Seria estrany (i possiblement una mica vomitiu) anar un dia allà a les vuit del matí i veure la canalla amuntegada al mateix lloc que fa trenta anys, tots aquells rics amb aires i marques i perfums que pronunciaven aquelles as tan obertes que gairebé se’ls desencaixava la mandíbula i que et feien sentir com una merdúfia, quan les merdúfies eren ells. Tot això que recordo forma part de mi; els records són fets incrustats a la memòria i la identitat, i si te’ls arrenques et mors.
Al cap de dos o tres dies em va escriure el J., un company de classe d’aquella època, que llavors estava una mica marginat: tenia molts grans i massa pocs vincles amb els potentats de la ciutat (acabava d’arribar d’Astúries); era llest i prou amic meu —discutíem adeleradament sobre l’univers i el teorema de Fermat—, però era el nebot de l’Álvarez-Cascos i això em feia com una por; jo mirava de convence’l de la causa catalana, diria que sense gens d’èxit; un dia, quan ja anava a la universitat, vaig quedar amb ell, vam fumar porros al pisot dels seus pares a l’avinguda Pedralbes i vam follar, jo sense gaires ganes, més aviat per inèrcia, que és una cosa que de vegades em passa; o fins i tot perquè de vegades és més fàcil follar que dir que no: quina cosa més bèstia, ja ho sé. Crec que ara el J. deu ser una persona que no m’agradaria gens, una persona que forma part d’aquest món ranci que es publicita a la façana del Corte Inglés; l’altre dia vaig veure l’anunci de lavueltalcole ¿És una broma o què? Un nen i una nena vestits amb uniforme: AMB UNIFORME; el noi/nen s’està estintolat en una de les lletres de fons i es mira la nena/noia amb posat fatxenda —cames creuades, mà a la butxaca, braç esquerre recolzat com qui va sobrat de tot— mentre la nena riu i corre amb el seu polo blanc i les faldilletes prisades (ecs) de peto. ¿En quin puto segle viuen els caps de campanya del Corte Inglés? Al darrere d’ells hi ha unes immenses lletres inflables on posa LOVE; ¿love de què? ¿love a l’escola? (no em facis riure), ¿l’escola com a lloc on descobrir el love mentre corres amb faldilletes prisades? A banda, esclar, que la vueltalcole l’han traduït com tornada al “col·legi”, que és una manera de dir-ho més tronada i espanyola.
Dimarts vaig anar a la SER, per participar en una mena de joc que fan en un programa amb dos convidats més; em va tocar compartir taula amb la Mari Pau i el Francesc Mauri, dos tòtems de la catalanor televisiva que, a més, es coneixen des de la infantesa. ¿Què hi feia jo allà? Sí, encara ara sovint em sento fora de lloc igual que me’n sentia en aquell institut de Pedralbes on vaig estudiar BUP. Quan em sento fora de lloc, m’encarcaro i em torno massa autoconscient, de manera que, per més que intento ser agradable i propera, tot em surt sec i poc natural; no puc fer-hi res, no en sé. Alhora, les meves ganes de complaure em fan un cert fàstic, o més que fàstic, potser vergonya. D’una banda vull caure bé, de l’altre em rebel·lo contra aquest desig meu de caure bé: això fa que em quedi encallada.
Dimarts al vespre vaig quedar amb dos amics molt amics que no veig gairebé mai: un té cinc fills i una vida d’escola a casa, l’altre viu a la Floresta i fa vida de faràndula de cine. Vam quedar a les set de la tarda i no vam callar fins les cinc de la matinada. Va ser absolutament meravellós. I tot el contrari de sentir que no encaixo. No sé si cap vincle nou podrà posar-se mai a l’alçada d’aquests vincles tan antics. Parlar amb ells és com tornar a ser jo; els amics crec que també són per això: per recordar-te qui has sigut i qui ets i qui vols ser, per ajudar-te a ser tu mateix. ¿Per què no quedem més? No ho sé. Massa poc temps, suposo, massa logístiques a quadrar. Un dia parlava amb un altre amic que és terapeuta i em deia: amb la vida que portes, ¿vols dir que t’hi cap un nòvio? M’ho vaig agafar mig de broma, però en el fons és una mica veritat. La vida que porto és aquesta vida escindida amb dues cases, cosa que implica dies i hores anant amunt i avall; la vida que porto és una setmana amb canalla aïllada a l’Empordà, on tinc poques ocasions de fer vida social: només veig els meus fills la meitat de la meva vida: si em dediqués a la vida social, encara els veuria menys i no m’ho puc (ni vull) permetre; la vida que porto quan no tinc la canalla és un constant rondar per llocs i fer mil coses; i sempre sempre sempre haver de treballar molt, esclar. Potser no quedo més amb els meus amics perquè no m’hi caben amb la vida que porto, perquè de vegades els pocs forats que tinc els necessito per respirar. Fa dies que penso en els meus amics. Són importantíssims i miro de fer-los-ho saber i de ser allà quan em necessiten, però els hauria de dedicar més temps, un temps que no tinc: per tenir-ne hauria de reduir el temps de la prole o de la parella o de la feina, o el temps de dormir i de posar rentadores, i ja tot té un temps massa escàs. Penso que potser els meus amics dedueixen erròniament que no els necessito. La R. l’altre dia em va dir que soc una rància; bé ella no va fer servir aquesta paraula però és això el que venia a dir, que soc “escassa a donar”. M’hi esforçaré més. No sé com.
Continuo amb la dieta i l’exercici. Ja he arribat al pes que m’havia proposat, però vull baixar un parell de quilos més per tenir marge per a excessos ocasionals. Encara que sovint faig excepcions amb el menjar, fa tantes setmanes (mesos) que em dedico a comptar i anotar calories ingerides i gastades, que ja no puc menjar tranquil·la, sempre amb aquesta sobreconsciència amb els greixos, proteïnes, etc. de cada cosa. ¿Estic entrant en un trastorn alimentari? No ho crec, per sort i per desgràcia m’agrada massa menjar, però estaré atenta: les que hi han caigut tampoc s’ho havien vist a venir.
El dissabte vam baixar amb els nens a Barcelona; vam dinar amb el gran, que acaba de començar segon de carrera (quina sort ser família nombrosa i que la matrícula em costi la meitat); vam dinar també amb l’M. i la seva filla; me l’estimo molt la seva filla, me’n preocupo massa fins i tot; al capdavall, si algun dia partim peres, aquell vincle s’esfumarà i quina pena més gran. Trobo que ens falten paraules per designar les noves relacions familiars que son el pa de cada dia de molts de nosaltres. Jo no soc la seva “madrastra” per diversos motius: perquè el meu paper no és fer-li de mare; perquè el sufix -astre es fa servir pejorativament amb professions quan qui la fa és un desastre (poetastre, politicastre), i per extensió una madrastra seria una mala mare; perquè el diccionari mateix indica que una madrastra és també una “mare que es porta malament amb els fills” (curiosament la paraula padrastre no té aquesta accepció: sempre estem igual, quin avorriment). També la paraula germanastre és inexacta, no només perquè inclou el mateix sufix merdós, sinó també perquè designa dos situacions molt diferents: quan les dues persones comparteixen un dels progenitors i quan no en comparteixen cap. De vegades em sembla que avui en dia les llengües, en especial les que estan molt regulades (com el català i el castellà, però no l’anglès), han esdevingut massa poc flexibles.
Després vam anar al cine a veure aquesta del Coyote, que per ser el que és encara es pot veure, tot i que, com sempre, hi ha majoria aclaparadora (i ofensiva) de personatges masculins i el poder sempre és en mans dels homes, que també són, esclar, els que més parlen i els que condueixen els cotxes, etc. Sigui com sigui, el Coyote és un retrat formidable de l’actitud que cal tenir a la vida: fracassar, fracassar, fracassar, però continuar tenint fe que te’n sortiràs. Tots tenim el nostre Correcaminos. I si no el tens, faries bé de buscar-te’n un.
Aquest matí he anat a un sex shop de Platja d’Aro a fer una xerrada sobre Una aniquilació fallida amb una vintena de joves de 23 a 32 anys. Pel bé de tothom, crec que ens caldrien més ponts intergeneracionals, però no sé com es basteixen. Ha sigut divertit i interessant. De cop, he notat que jo feia una pudor espantosa de suor. Sempre tinc la mania (o potser no és una mania, esclar) que faig pudor; això no fa, en absolut, que em renti compulsivament, però sempre temo fer pudor i no adonar-me’n, o que em faci pudor l’alè. Recordo un dia que vaig entrar a una sala d’una biblioteca i vaig sentir una fortor de menstruació d’algú altre: des de llavors quan tinc la regla pateixo encara més. És curiós com podem diferenciar la nostra pudor de la dels altres: la nostra menstruació, els nostres pets, la nostra merda fa una pudor inequívoca i més tolerable que les pudors dels altres o, fins i tot, una pudor entendridora. Ningú m’ha dit ni insinuat mai que faig pudor, però jo continuo tement i pensant que en faig. ¿Per què? ¿Com i quan se’ns incrusten les mentides i veritats sobre nosaltres mateixos? ¿Com s’extirpen, com es canvien?
