Som-hi: segon any de dietari. He decidit titular les entrades amb un nom, en lloc d’un adjectiu com fins ara, potser amb el desig que em surtin més substantives. Però la meva vida dona pel que dona.
La setmana ha tingut una acceleració gradual i plàcida. El dilluns vaig treballar una mica en les microconferències de l’octubre, no prou: corria encara un aire de vacances perquè els nens rondaven per casa. Dimarts van anar una estona a l’institut per conèixer el tutor, l’aula, l’horari, les normes noves. Les normes de l’institut són inquietants, per exemple, com que és un centre tan massificat (crec que són uns mil alumnes) i hi ha vandalisme als lavabos, durant les hores de classe han decidit que només uns estaran oberts; també han canviat la norma de la reixa exterior que ara es tancarà un cop els alumnes siguin a dins a les 8h40, conferint-li un aspecte encara més penitenciari. Dels meus, el més petit ha començat tercer d’ESO; ens queden doncs només quatre anys d’institut, ¿i després què? ¿On estudiaran? ¿I jo, on viuré? Perquè si ells ja no estudien a La Bisbal, ¿tindrà sentit que jo continuï tenint la casa allà dalt? ¿D’on soc? ¿On vull viure? ¿Quina vida tindré —vull tenir!— d’aquí a cinc, deu, vint anys? No en tinc ni idea.
El dimecres la vida normal es va posar ja plenament en marxa: els nens, horari sencer a l’institut; jo, baixar a Barcelona i entrevistar-me amb l’Antoni Olmos per una cosa simpàtica que farem al desembre a la Universitat de Lleida. A primera hora de la tarda, veient que les temibles profecies de pluja no s’havien complert, vaig decidir caminar fins a Francesc Macià per recollir un altaveu que hauré de fer servir en les microconferències. Quan era a mig camí, va començar el diluvi; em vaig posar un impermeable dels xinos, és a dir, una simple bossa de plàstic en forma de persona. La vorera de la Diagonal va quedar buida de vianants, tots es van arrecerar sota els balcons mentre jo avançava regalimant ficada dins la bossa de plàstic, amb els peus molls i les soles amençadorament relliscoses. Vaig recollir l’altaveu i, per protegir-lo, li vaig cedir la bossa de plàstic i vaig tornar a casa, mullant-me altra vegada, amb Bach a tota castanya als auriculars. Caminar per la ciutat amb música et converteix en el protagonista d’un videoclip; segons què escoltis, tot esdevé lúgubre, sòrdid i alienant, o tot el contrari, vital i digne. Amb Bach a les orelles aquella pluja em va semblar beatífica i purificadora. No cal dir que dos minuts abans d’arribar a casa la pluja va amainar i no va caure ni una gota més en tot el dia.
Al vespre vaig anar amb la sempre divertida i estimulant M. a l’exposició «Nonell, Vallmitjana i els gitanos» a Caldetes, en concret, a una visita interessantíssima guiada per Julià Guillamon, que l’ha comissariat; una visita on Guillamon teixeix junts la vida i els afectes, l’art i les decepcions, i que en el meu cas ha sigut encara més suggestiva perquè se suma a tot el que últimament llegeixo i penso sobre art per preparar les microconferències (el pòdcast sobre Vermeer, les cartes de Van Gogh que encara no he acabat, etc.) De tant en tant, mentre m’embec de tot això em sento com una farsant: ¿però què fas, Carlota, que no t’adones que no en tens ni fava i que res del que tu puguis dir sobre això tindrà cap interès, etc.? Però persisteixo. No fer cas de les veus dins el meu cap és part de la meva vida; si les escoltés no faria res perquè s’anirien apropiant de tot, s’ensenyoririen de mi i em convertirien en una persona acoquinada, esclafada, adotzenada (hauria de canviar aquests adjectius perquè no acabessin en -ada tots tres, però no tinc ganes de rebuscar). Hi ha èpoques en què criden i costa no fer-los cas; d’altres, com ara, són un xiuxiueig a penes audible. En tot cas, sempre tinc una mica la sensació de fer les coses en contra de mi mateixa i de la meva voluntat, contravenint-me.
Dijous va tocar anar a Mallorca per un club de lectura. Havien llegit bé Biografia del foc, i quan dic bé no vull dir que els hagués agradat incondicionalment, sinó que havien entès el llibre tal com és i li havien vist les virtuts i els defectes. Amb la noia que porta el club vam comentar el desori del turisme a les illes i a Barcelona; és reconfortant compartir amb algú el desànim davant del paisatge arrasat que el turisme va deixant al seu pas; segurament això és l’únic que ens queda: el consol de no estar sols, la resignació compartida. Estem tots massa cansats, massa enfeinats, massa sobrepassats, massa decebuts per mirar d’arreglar res; també amb la M. vam parlar del sistema educatiu i de com caldria fer-hi alguna cosa. Tenim massa poca munició per a tantes batalles. I qui diu munició diu esma, energia, temps, generositat, fe.
Sí, el club del dijous a Mallorca va estar molt bé, però les hores i hores d’aeroport per culpa del retard (una a l’anada i més de dues a la tornada) no van estar tan bé. A l’anada encara vaig estar llegint; a la tornada ja només podia pensar en arribar a casa (a quarts de tres de la matinada hi vaig arribar), així que em vaig dedicar a caminar frenèticament per l’aeroport: una mica d’exercici per compensar el pasteló que m’havia fotut per sopar. Vaig recórrer totes les ales de l’edifici amb el Rèquiem de Mozart sonant als auriculars, música que em va posar, com és natural, d’un ànim tèrbol i alhora encès. Van ser dues hores caminant per l’aeroport. Aquell dia vaig fer 22.000 passes. D’això es tracta sempre, no? Ara un pas ara un altre. No pensar en les dues hores d’espera o en les dues dècades fins que l’organisme comenci a defallir, no pensar en l’article que he d’entregar dilluns ni en els incerts ingressos del segon semestre del 2027. Concentrar-se només a fer un pas i després un altre.
A mesura que recorria els passadissos de Son Santjoan i passaven les hores, l’aeroport es va anar buidant. A estones era jo sola enmig d’aquells passadissos llargs i blancs, amb les rajoles polides on es reflectien els llums del sostre, afilerats en diverses rectes que s’ajuntaven en un punt de fuga llunyà, formant gairebé una pista d’enlairament per als viatgers. Un aeroport desert és l’escenografia perfecta per a un somni angoixant. Així que no sé si va ser l’escenari o el Rèquiem o les passes excessives o les ganes d’arribar a casa o la foscor exterior que convertia els vidres de les parets en miralls —de nit, un aeroport buit és com caminar per dins de tu mateix— o segurament l’avorriment, que vaig començar a fer-me fotos: a la cinta transportadora buida, estirada entre centenars de butaques, tirada per terra en aquell oceà blanc ple de llum (que és com pinten sempre la mort a les pel·lícules), a peu d’unes escales mecàniques marcianes. Almenys això va ser divertit.
Després d’aquesta pallissa, el divendres em vaig llevar d’hora perquè teníem el P. dormint a casa; el dia abans l’M. l’havia acompanyat en la presentació del seu llibre, Les conseqüències; vam parlar (i discrepar) sobre la crematística de l’escriptura i sobre el poc engrescador panorama per a qui publica (altre cop la resignació compartida etc.); encara no he llegit Les conseqüències, però ho faré perquè el que me n’ha explicat l’M. m’encurioseix i perquè el P. escriu amb un ofici i una prosa que s’ho mereixen. Sigui com sigui, divendres vaig treballar poc, vam sortir a dinar com emperadors i en lloc de dedicar-nos a la Diada nacional, ens vam abandonar a una inaudita i botiflera migdiada nacional de tres hores. Al vespre vam veure Un poeta, aquesta pel·lícula colombiana que fa un retrat tragicòmic —terriblement còmic i terriblement tràgic— del talent i el fracàs literaris.
El pla de dissabte era fer quilòmetres per Catalunya. Primera parada a Moià, on vaig presentar Els erms; quan una presentació va bé, és una delícia; més de quaranta persones, entre les quals, sorprenentment, molts homes; vam riure, vam xerrar, vam vendre uns quants llibres, vaig retrobar persones de quan era petita: amigues (de qui recordava el nom malament: quina vergonya), pares d’amigues. La presentació va ser un bàlsam després de la visita breu a la meva mare, que no va obrir els ulls, allà postrada com un cadàver vivent a la cadira de rodes, gairebé momificada. La segona parada va ser a Sant Pere de Riudebitlles, on fa deu anys que organitzen el Riudelletres, una fira literària amb paradetes, xerrades i xocolata desfeta (l’M. n’ha fet una crònica a Núvol: llegiu-la, és divertida).
Tornant cap a Barcelona, em vaig posar d’un humor biliós per motius que no desgranaré; hi ha coses que no s’han de dir: la gent no es cansa de recordar-m’ho. Ja us aviso, però, que no combrego amb els motius que insinua la crònica de l’M. Com que la bilis és enganxosa com una mala cosa, de res em va servir recórrer al truc de sumar i multiplicar matrícules conduint per l’autopista (per activar la part racional del cervell i desactivar l’emocional), de manera que, malgrat que per dinar ja m’havia saltat la dieta i que aquesta setmana he fet exercici massa pocs dies, només vaig veure possible esbandir-me la bilis amb un bon sopar i una ampolla de vi.
Ha sigut una bona setmana, inclús molt bona, però tot i així sovint el món no m’agrada gaire. Van Gogh escriu: «No s’ha de jutjar Déu per aquest món, perquè és un estudi que li va sortir malament. (…) És evident que aquest món està fet de pressa, en un d’aquells mals moments en què l’autor no sabia què es feia o no era amo de la seva ment.»
Avui m’he llevat tard i m’he posat a escriure aquesta entrada, que temo que m’ha quedat insulsa i avorridota. Cada dia més i millor; si més no ho intentaré. Ara un pas ara un altre.
