Estic marejada de pensar que ja torna a ser setembre. Marejada però tranquil·la per la tardor engrescadora que m’espera. Aquesta setmana m’he posat a fons amb les microconferències sobre art i comerciants, i ho estic gaudint; em passa que de cop penso que potser em convindria saber una cosa o una altra i em poso pòdcasts i llegeixo pàgines web, i no sé ni com acabo escoltant quatre hores sobre Michelangelo, per més que només començar ja m’adono que no ho faré servir en absolut; també estic llegint les cartes a Theo de Van Gogh, que (fins ara) (i no crec que millori) són un testimoni una mica descoratjador del que és ser artista (per exemple, quan explica que sovint ha de triar entre menjar i treballar —és a dir, dibuixar, pintar— i tria treballar); a les cartes hi ha descripcions plenes de colors inaudits («un verd tendre», «un verd bronzí», «un verd d’or»); no només això sinó que hi ha imatges precioses, per exemple, quan descriu un ramat d’ovelles en un dia de pluja com «una caravana de llana i fang» o quan encerta un adjectiu inesperat («els salzes nuosos, retorçuts i desorientats», un edifici de maons «inhòspit, glacial, mortificant»); també conté moltes idees sobre l’art, la vida, la vocació: m’agrada la ironia tràgica que implica «els cursos gratuïts de la gran universitat de la misèria» i m’encoratja llegir-li: «Si al fons del cor alguna cosa et diu: “no ets pintor”, és llavors que has de pintar».
No és l’única feina amb què he arrencat aquesta setmana: dimarts vaig fer el primer club de lectura de la temporada a Sant Pere Sallavinera amb una colla de dones encantadores (i un home testimonial, com sempre) i divendres vaig tenir funció a Sitges (sala plena, públic una mica sec o tens però entusiasta). Arran del club estic rumiant si escriure un article sobre el tema dels lots —els llibres entre els quals poden triar els clubs de lectura de les biblioteques (si no volen comprar el llibre)—; em ronda d’escriure’l i alhora em fa por sortir-ne escaldada; si algú s’ofèn, ¿em castigarien sense lot i, per tant, sense possibilitat de fer clubs, que és una de les poques coses ben pagades d’això d’escriure a Catalunya, una cosa, a més, que faig tant de gust? Ja ho veurem.
Han sigut uns dies d’escalfament de cara als que ara vindran i aviat em sepultaran com una allau (tele, articles, viatge de feina, entrevistes). De fet, encara no he aconseguit matinar: tinc el cos distès i deshabituat, així que poso el despertador i, amb vergonya, el deixo sonar cada deu minuts durant una hora o més, fins que se’m passa la rebel·lia. Sí que he continuat amb l’exercici; ara ja tinc unes peses de cinc quilos; noto que amb això estic defallint una mica: no n’he fet cada dia i avui, que em toca, sento una mandra inflada i enganxosa que crec que seré capaç de vèncer. Als vespres, quan el carrer deixa de ser un crematori, de vegades surto i camino fins a Púbol; només és mitja hora però val més això que res; pel camí admiro els colors del crepuscle i, contaminada per la mirada de Van Gogh, intento posar paraules als colors, perquè de cop em sembla essencial poder parlar dels colors amb precisió: a dalt el blau persistent dels ulls del meu pare, al mig les tonalitats incendiàries (deia Braque que l’art és una ferida feta de llum: el crepuscle també és una ferida feta de llum), a sota la terra coberta d’una catifa resseca d’un ocre o verd pissarrós. Un dels dies em vaig acostar fins a casa la F., on el seu germà em va regalar trenta tomates espectaculars (d’un vermell pur i esclatant) i una conversa inesperadament entretinguda i franca; ¿per què imaginava que el T. i la F. eren semblants? Quina idea més estúpida pensar que els germans són una mena de variacions sobre el mateix tema, si per mi mateixa sé que jo i els meus quatre germans parlem llengües diferents o fins i tot vivim en galàxies de distància.
Ahir vam baixar a Girona a adquirir l’armament per al nou curs: carpetes d’anelles, agendes, llapis, fulls; hi havia una legió de pares i fills brandant llistes i aprovisionant-se en estanteries mig buides; un cop equipats, ens afegíem tots resignats a la cua interminable de la caixa on podies pagar amb vals escolars. Vam passar també per l’òptica a comprar l’armament més necessari de tots: unes ulleres per a la meva filla, que ja les tenia ratllades de tanta batalla. Aprofitant, i encara que no en tenia intenció, me’n vaig fer unes per a mi per treballar: les progressives que porto sempre no van bé per treballar, i les que ara faig servir a l’ordinador són massa antigues i ja no m’hi veig gens bé (quan l’optometrista em va fer puntuar la brillantor d’uns verds i uns vermells, vaig tornar a pensar en Van Gogh: eren un vermell arravatat, gairebé histèric, i un verd de poma radioactiva). Portar ulleres és emprenyador per molts motius: perquè les has de netejar cada dos per tres (o fer com jo i anar pel món amb una visió boirosa i difusa, com de flou fotogràfic), perquè quan plou s’hi posen les gotes, perquè et canvien la fisonomia i de cop no ets ben bé tu, perquè no existeixen les ulleres neutres: totes diuen alguna cosa de tu: que ets massa clàssica o massa moderna o massa pobra o massa extravagant etc. Vaig informar-me sobre les lentilles “progressives” i potser em decidiré a provar-les (és gratis), tot i que em fa una angúnia o fàstic enorme haver-me de tocar l’ull, que és gairebé com una víscera.
Després encara vam anar a una botiga d’animals per preguntar pels hàmsters russos i, per sort, el dependent ens va explicar que era impensable deixar-los sols una setmana sencera; me n’he lliurat per ben poc, ja estava a punt a punt de cedir a les súpliques de la prole. Ja que érem allà vam comprar un peix perquè faci companyia al Ravioli i ocupi el lloc del Macarró, a qui vam trobar mort en tornar de Finlàndia (el cadàver flotava a la peixera; devia fer dies perquè ja no tenia ni ull); ara tenim un boina roja (¿un carlí?) que encara no té nom: l’observarem uns dies i després el batejarem (¿Nyoqui, Parmesà, Tortel·lini?).
Aquests dies he estat donant moltes voltes a si continuar o no amb el dietari. N’he parlat amb persones que m’importen. I he arribat a la mateixa conclusió que Van Gogh: «Així encaro les coses: continuar, continuar, això és el que cal». Els motius per fer-ho són molts, el primer i més important perquè escriure aquest dietari em prova i em diverteix; el segon perquè hi ha persones que admiro que sé que el llegeixen amb interès i això m’enorgulleix i m’encoratja (gràcies); el tercer perquè, després de saltar de la SER i de Catalunya Ràdio, m’he quedat sense 600 euros mensuals. Continuaré, doncs, per bé que temo que tot sigui ja només una repetició. Escriure aquest dietari crec que també m’ajuda a escriure més i millor; és una manera d’exercitar-me en les paraules; és com fer esbossos o estudis per a un pintor. Com diu Van Gogh: «¿Què és dibuixar? ¿Com s’hi arriba? És l’acció d’obrir-se pas per una paret de ferro invisible que sembla que estigui entre el que sents i el que ets capaç de fer. ¿Com s’ha de travessar aquesta paret? Perquè no serveix de res colpejar-la amb força, sinó que aquesta paret s’ha de minar i travessar-la amb la llima i, a parer meu, a poc a poc i amb paciència.» ¿Què és dibuixar? ¿Què és escriure? Crec que aquest dietari és també la meva llima.
