A fora plou, fa hores que plou. Abans de les set del matí la casa s’ha despertat amb un concert d’alertes de mòbil. Ens hem tornat a adormir tots quatre (el meu fill gran ha vingut a passar el cap de setmana). Són ara les onze del matí i a fora tot és gris; tenim els llums encesos com si fos el capvespre. Als vidres s’hi acumulen les gotes de pluja i de tant en tant una regalima avall. Crec que la pluja ens posa tristos perquè les gotes de pluja s’assemblen massa a les llàgrimes i perquè en la semipenombra el món queda esvaït, com en blanc i negre. No és que estigui trista, no, però estic una mica remoguda per coses que no explicaré. Ara bramula un tro i la pluja s’intensifica. La meva filla diu que el so de pluja i la grisor li fan venir nyonya.
Quan era petita m’obsessionava una idea: si pogués veure el color transparent, ¿com seria?, ¿com és el que no es pot veure? En la realitat no podem veure mai el color transparent perquè al darrere sempre hi ha coses per veure —les muntanyes, el cel, els horitzons, les quimeres—, així que dins del meu cap em plantejava una hipòtesi: m’imaginava que al meu davant s’estenia el no-res absolut mentre al darrere brillava un sol que il·luminava el no-res. Quan era petita em pensava que si això passés, el que veuria seria un color gris blanquinós, exactament com el color del cel avui que plou i que fa aquesta llum crepuscular. Quan em vaig fer més gran, vaig saber que no, que el no-res és negre, negríssim, el no-res és vantablack per més que al teu darrere hi hagi un sol monstruós cremant fins a la bogeria. Això em fa pensar també en aquella historieta del Foster Wallace amb els peixos que no saben què coi és l’aigua perquè d’alguna manera és un apriorisme que no s’han plantejat mai. ¿El no-res és la nostra aigua? No ben bé.
Ha sigut una setmana normal, cosa que és en si mateixa anormal. Als matins, treballar en la biografia del Rafa, en les microconferències, en articles, en fer factures; el dilluns a la tarda anar a la tele i fer-hi una mica menys el ridícul que de costum (hi ha dies que em sembla que ho faig molt, però molt malament); dimarts un club de lectura online en català amb l’Instituto Cervantes (poca gent, molta voluntat); la resta de dies, tardes de canalla a casa: trajectes en cotxe, visita al supermercat, plats bruts i àpats per cuinar. De vegades (poques), la vida llisca sola sense que l’hagis d’empènyer.
He tingut també una mica de vida social. El dimarts vaig sopar amb la R. a Girona (crec que si ara no tingués la R. tota la meva serenitat s’ensorraria: és ella el puntal que aguanta l’edifici dret); el dijous vaig anar a caminar amb el T.; sempre xerro una mica amb l’O., que despatxa a la botiga de La Pera i és simpatiquíssima; i el divendres vam tenir reunió del poble perquè ens expliquessin el canvi en la recollida de residus: passarem de contenidors a fer porta a porta, cosa que és una murga, però que és, suposo, inevitable perquè tots els pobles del voltant ja no tenen contenidors i això ha provocat que els del nostre poble estiguin plens d’escombraries que no són nostres: en diuen turisme de residus, que vol dir que els dels pobles que no tenen contenidors venen al nostre a llençar-nos la seva merda, i per tant, el nostre ajuntament (nosaltres) acaba pagant per gestionar més tones de residus. Va ser la típica reunió de PowerPoint amb una presentadora repetint les exactes paraules que ja podíem llegir al PowerPoint. Però va ser clara i directa, això se li pot agrair, i vam aprendre coses estranyes, per exemple, que la nostra matèria orgànica es composta a Lleida, a més de dos-cents quilòmetres; tot molt sostenible i tal. Uns cent o més veïns ens l’escoltàvem, la majoria amb una reticència enorme. La veritat és que tampoc jo estic segura que això sigui el millor (¿per què no una zona tancada accessible només amb targeta identificativa?), també jo sento a dins la reticència, però no tinc dades ni arguments per oposar-m’hi. Jo ja reciclo, evidentment, vull dir que això no és el problema: el problema és haver de treure la brossa a una hora determinada, el problema és que el rebuig només es pot llançar cada dues setmanes i farà pudor, el problema és que la meva vida intermitent entre La Pera i Barcelona encara es complicarà més.
Els canvis sempre costen, perquè no sabem què passarà: el futur és negre o invisible, que ve a ser el mateix: és ben bé com tenir al davant un no-res transparent. A la reunió vaig parlar amb alguns veïns que feia dies que no veia: la M., la G., la F., l’altra M., l’O. i, per primer cop, el B., que és qui ara viu a la casa del bosc que vaig deixar a l’abril (vull passar-hi algun dia a prop per tornar-la a veure però temo que em faci massa pena). La meva xarxa aquí a La Pera és feble; i és feble per culpa meva.
El dimecres va passar a veure’m la Carmen, una cosina segona nascuda als Estats Units, que ha vingut unes setmanes a Catalunya amb el seu marit; parla un català impecable (no com els seus germans que a penes xampurregen el castellà: ho sé perquè els vaig retrobar quan fa uns anys vaig anar a San Francisco de visita); sí, parla un català impecable però alhora és rotundament americana, cosa que crea una mena de confusió: sembla que sigui com els d’aquí però no és gens com els d’aquí, i quan dic els d’aquí em refereixo potser als europeus en general, que per més diferents que siguem, tenim alguna cosa comuna en la manera de veure el món. Dimarts vindran a dinar a casa i ens fa il·lusió.
Alguns dies noto que l’estat d’ànim em comença a defallir i té temptacions de caure en rumiaments; llavors em poso a fer peses o bicicleta estàtica i tot passa. Odio fer exercici però és el millor dels ansiolítics. Fins i tot m’espanta la serenitat amb què encaro certes coses.
L’altre dia, per primer cop en molts mesos, durant una estona vaig tenir ganes d’escriure alguna cosa meva, un llibre meu, una ficció, suposo; no van ser unes ganes concretes amb una història concreta, sinó una sensació general que escriure potser no era tan absurd com últimament penso. Potser aquestes ganes d’escriure neixen de tenir més temps, temps que he comprat fent monòlegs ben pagats; si tingués temps, si no em calgués facturar com una condemnada, segurament escriure em semblaria una idea collonuda. Bé, va ser una estona i després les ganes em van fugir. ¿Com ho veuré demà?
No poder-me refiar dels meus pensaments és una cosa irritant. Em va començar a passar fa una mica més de set anys, just abans de divorciar-me. De cop, em vaig trobar que un dia pensava una cosa i l’endemà una altra, o més que pensar potser el verb seria sentir. Mai abans que jo recordi els meus pensaments havien sigut tan volubles; tot i que pot ser que la meva memòria m’enganyi: no seria la primera vegada: la memòria ens explica el que li convé, no el que és o el que va ser. M’he anat acostumant a la volubilitat dels pensaments i sentiments, i ara procuro mirar-me’ls una mica des de fora, científicament, miro de no impacientar-m’hi i deixar que s’assentin a poc a poc, o que continuïn fluctuant si és el que cal. No és tan pràctic i còmode com les meves certeses a. D. (abans de Divorci), però imagino (o em convenço) que deu ser més sa i natural.
Aquesta setmana, que tot ha tingut un ritme més humà que normalment, m’he dedicat també a fixar-me en detalls innocus que trobo pel món i que per algun motiu m’agraden. Per exemple, anant per carretera cap a l’Escala (hi vam anar dissabte a caminar pel passeig), hi ha dues imatges evocadores. La primera és la llarga recta flanquejada per arbres fruiters que emboca cap a Bellcaire; cada vegada que hi passo, sempre sempre sempre, penso en el llibre de Baker Les pereres fan la flor blanca, i aquesta connexió neuronal em produeix una emoció contradictòria: reviu l’entusiasme pel llibre i alhora, pensar en la prosa austera de Baker, en els seus personatges forts però derrotats o ferits, m’entristeix una mica. ¿Per què em va agradar tant aquest llibre? ¿Soc jo un personatge fort però ferit o derrotat? ¿Em tornaria a agradar igual si el rellegís ara? La veritat és que no goso fer-ho: una nova lectura em podria espatllar la primera lectura plena d’esplendor. L’altra cosa que em crida l’atenció a la carretera de l’Escala és una nau amb la marca d’una explosió a la paret lateral: forma una estrella negra de la pólvora i, al centre, hi ha el cub verdós amb què han tapat el forat. Potser em fascina perquè de vegades sento que hi ha parts de mi que també han rebentat amb una explosió, que fins i tot jo mateixa he col·locat càrregues de goma-2 per fer-les esclatar; hi ha llocs d’un mateix que no tenen porta i només s’hi pot accedir dinamitant els murs que les envolten.
Continuo somiant massa. L’altre dia estava en una ciutat preciosa i antiga però no podia arribar a les parts més boniques perquè als accessos hi havia unes zones inundades expressament i calia mullar-te per arribar-hi. ¿Què m’estic dient a mi mateixa amb aquests somnis? ¿I per què em tornen les històries sobre tota mena de negrors: la del no-res, la negror en què viu el protagonista de Baker, la de l’explosió a la paret? ¿Hi ha un patró o soc jo que forço que hi sigui? Però, si soc jo qui ho força, és que el patró, dins del meu cap, hi és.
Bé, ja acabo i aquí continua plovent. Els vidres de la terrassa ploren. Una alerta del mòbil m’avisa que el riu Daró s’ha desbordat a la Bisbal. Sé que és un riu marró de fang, però hi penso com una torrentada negra i densa com el petroli. ¿De quin color són els trons? ¿Com és el que no es pot veure?
