La setmana va començar dilluns anant al dinar amb els editors internacionals convidats pel Llull al sarau de La Setmana. Sempre que he de parlar anglès pateixo, perquè una cosa és entendre’l perfectament i una altra és parlar-lo amb desimboltura: ja sabeu, allò de la llengua activa i la llengua passiva. Per escalfar motors vaig decidir passar-me tot el trajecte de noranta minuts en cotxe xatejant per veu amb la IA, simulant les converses que tindria al cap de poca estona. És la cosa més útil que he fet mai amb IA. Vaig arribar al dinar amb l’anglès disparat i preparadíssima per afrontar les converses. Crec que ho vaig fer bé. ¿Què vol dir fer-ho bé: vendre’ls un llibre? No, i ara! Simplement aconseguir que algun digués que el llegiria amb molt d’interès. Aconseguir que facin cas al teu granet de sorra enmig del Sàhara mundial dels llibres és una gesta. Ara la resta l’haurà de fer el llibre tot sol.
Després de la diversió del dilluns, dimarts va tocar una reunió soporífera de batxillerat a l’institut: em va recordar una mica a quan era petita i em feien anar a missa, i allà asseguda, escoltant, em venia una son marejadora, com si els pensaments se m’espesseïssin o se m’onirifiquéssim, la mateixa son que en aixecar-te t’obligava a balancejar-te involuntàriament, en un microvaivé incontrolable. Sigui com sigui, m’agrada el tutor de la meva filla: és sensat, amable i tranquil, és d’aquells que crec que fan la feina amb amor.
Ara que ja som a la tardor, han començat les postes de sol glorioses. Hi ha dies que el cel s’abranda tant que estic a punt de trucar els bombers. Que bonic, als vespres, mentre faig el sopar, sortir un moment a fora a extasiar-me amb l’incendi dels núvols. ¿Com serà l’hivern en aquesta casa? Sento que ja ve cap a nosaltres. De moment, he desat els ventiladors, també la bossa caòtica de banyadors i tovalloles, i ja dormo amb la finestra tancada i la manta al costat per si de cas.
La feina continua endavant: aquesta setmana he quedat amb el Rafa (el meu biografiat) per sopar i tornar a engegar el llibre que tenim a mitges; a les nits he tingut idees —bones idees, vull pensar— per fer-lo encara millor; entre elles un títol de treball que ens agrada a tots dos i que es prou ambigu: Memòries de què. Demà o demà passat espero acabar-ne el desè capítol, que ha sigut particularment difícil, suposo que pel fet que feia un any que el projecte estava dormitant: sempre cal una estona per deixondir-se i funcionar a ple rendiment. He tancat també el text provisional de les microconferències —ara tocarà memoritzar-lo— i he comprat algunes coses pel dia que les hagi de fer, per exemple, una campana i uns sumptuosos pantalons de boxa tailandesa: aquestes petites grilladures em diverteixen enormement. També m’he reunit amb Anagrama per comentar el pla pel desembarcament de Los páramos a la península; mirarem de fer una mica de promo al novembre, un mes en què em pensava que no m’hi cabia res més, però m’hi haurà de cabre entre les moltes funcions del monòleg que tinc aquesta tardor (divendres vaig ser a Sabadell amb un públic agraïdíssim).
El tràfec de la setmana també ha passat, esclar, per La Setmana. Un dia per presentar Els erms, i un parell de tardes per rondar i xerrar amb qui m’hi trobés, que és una de les gràcies de la cosa: que sempre trobes algú amb qui fer-la petar: l’adorada Rey, l’atribolat Moreta, la balsàmica Ventura, els entusiastes Soutos, el simpàtic Escofet, l’extemporània Andrea que em trobo als llocs més insospitats, la incombustible Broggi, el pencaire Adam, etc. Dissabte vam anar a sopar amb alguns d’ells i vam arribar a casa a quarts de tres, rendits. De la Setmana n’he sortit amb alguns llibres, per exemple, la Teoria de gèneres, del Girós, que em fa riure (cosa difícil) i alhora, d’alguna manera estranya, em reconforta (cosa encara més difícil).
Aquests dies també he estat preparant una cosa que he d’anar a fer a Lleida al desembre i per a la qual m’han demanat que busqui deu o quinze fotos de la meva vida. És complicat triar deu o quinze fotos: ¿quines són les imatges que defineixen la meva vida i que expliquen qui he sigut? Buscar-les, a més, és una murga; per a les anteriors al 2003 cal remenar calaixos; per a les posteriors, cal navegar per una allau de píxels. Al final, he optat per fer-m’ho fàcil: la mare, el pare, els germans, la nena santa que vaig ser, l’adolescent ingènua amb disfressa de valenta, la disbauxada de la vintena, la febre amb el xinès, la dona amb fills, l’escriptora. Quina narrativa del jo més simplificada i esgarrifosament ficada dins el motlle de la convenció. ¿Com es resumeix una vida? ¿Soc el que he fet, el que he estudiat, les feines que he tingut? Això m’ho pregunto sovint quan treballo en el llibre del Rafa, d’aquí també el títol: memòries de què. Crec que cal inventar noves categories. Potser som les il·lusions que hem perseguit, les alegries que hem viscut, les persones que hem estimat.
Una altra cosa noticiable és que he rebut un parell de trucades amb propostes per al 2027, propostes que naturalment no puc detallar. Les vaig rebre amb mitja hora de diferència; és curiós, el món està parat i de cop tot es posa en marxa alhora. Ara hi he de rumiar i prendre decisions. Decidir sempre és vertiginós: has de triar per on tires en una cruïlla de camins que no saps ben bé on porten (si ho sabessis, que fàcil seria!). Tinc por d’equivocar-me. I alhora ja sé que sovint les cruïlles han sigut menys transcendents del que semblaven o, fins i tot, que tots els camins estaven bé. Però igualment: la por. No cal dir que amb cap de les dues em faré rica, i fins i tot amb alguna caldria que considerés si no em faria una mica més pobra per totes les hores i hores que implicaria. ¿Quines han sigut les decisions que han canviat el rumb de la meva vida? ¿Han sigut moltes? No ho crec: apuntar-me a classes d’alemany quan tenia catorze anys, estudiar comunicació audiovisual, deixar una feina per treballar amb La Fura dels Baus, marxar de Barcelona, tenir fills amb el Ramon, escriure un conte per al concurs literari de Corçà, divorciar-me. D’alguna manera tot el que soc, totes les coses que defineixen la meva vida deriven d’una d’aquestes set decisions. Però que aquestes decisions, a diferència de milers d’altres, serien cabdals no ho podia saber en el moment de prendre-les. De vegades, fantasiejo amb la idea que el temps no és lineal, sinó simultani, que el meu present, el meu passat i el meu futur s’estan esdevenint alhora: això em consola i fa que tot adquireixi un sentit nou i més sòlid.
Aquesta setmana també he tingut trobades amb el passat: l’Oriol d’EGB que em va venir a veure a La Setmana, el Denis de la universitat (ara dirigeix pel·lis i sèries, portava un bigotet a lo Clive Owen a The knick, no recordava com em deia: ouch!), i la M., la meva amiga bombera, que li dic així no perquè tingui idees de ídem sinó perquè és, en efecte, bombera; anàvem juntes a l’institut i ens fem molta companyia; l’endemà de dinar juntes em va dir que quedar amb mi la posa de bon humor i li dona optimisme: això em fa sentir útil i bona. Sentir-me útil i, sobretot, bona és important per mi. Suposo que té a veure amb la veu de la meva mare que encara em ressona dins el cap: ma mare m’estimava però em feia sentir dolenta. Aquest és un dels meus punts flacs i segurament no ho hauria d’explicar (al capdavall, si ho explico, qualsevol que llegeixi això es pot aprofitar de la meva debilitat, oi? Però bah!) El cas és que si alguna cosa o algú em fa sentir que soc mala persona la meva resposta emocional és intensa i de vegades imprevisible o incontrolable: potser faré tot el que pugui per mirar de demostrar que no és així, si cal arribant fins a l’extrem d’humiliar-me o trair-me, però si l’acusació és massa arbitrària i injusta (no hi ha cap interpretació plausible) em puc posar furibunda i convertir-me, llavors sí, en una mala persona.
He fet una mica (massa) de campana amb la dieta i l’exercici, especialment dissabte que vaig esmorzar de bar, i vaig excedir-me dinant-sopant-bevent. La bàscula encara es comporta, però. A La Pera m’és més fàcil sotmetre’m a un ordre i obeir-me. Bé, dimecres tornarem a la vida endreçada.
Tot amb tot, estic contenta, inclús tranquil·la, per bé que a casa tenim alguns moments de tristesa i els naveguem com podem, és a dir, malament. També hi ha petits detalls que m’inquieten: l’altre dia vaig trobar una panerola a la cuina (l’M. la va matar molt cavallerosament) i ara ja no puc deixar de pensar-hi; els tinc una fòbia excessiva: sé que la imatge d’aquesta única panerola em perseguirà durant mesos cada vegada que em llevi a la nit a pixar, que quan obri el llum de la cuina a la nit els ulls buscaran algun moviment sobre el marbre i que quan bellugui els cubells de les escombraries ho faré amb angúnia i amb una sabata a prop per si tinc companyia. Els somnis també assetgen la meva tranquil·litat d’ivori: són somnis en què he de fer una cosa —per exemple, una cursa nedant de 7.035 metres crol— i el moment de fer-ho no arriba mai, es va posposant per motius aliens —uns acròbates a la piscina, dos participants cecs, uns preparatius incerts— i jo no puc fer-hi res; això no sembla inquietar ningú a part de mi, i em passo hores en remull a la piscina, al pitjor carril de tots, amb els altres nedadors, nois i noies adolescents entrenadíssims, que es mig riuen de mi i em pregunten encuriosits què cony hi foto jo allà; es va fent de nit i l’aigua és càlida i preciosa, turquesa com les aigües de Mallorca: i jo el que vull és fer la cursa d’una punyetera vegada, encara que ja sé que no tinc cap possibilitat de guanyar-la, però la vull fer per dignitat.
