Fa just una setmana, al vespre, vaig anar tota sola a un concert d'Els Amics de les Arts al Parc Güell. M’hi va convidar la R. Em va agradar retrobar aquell escenari de la meva infantesa; de tant en tant algú m’hi portava i jo saltava per les boles de pedra de mida desigual, ara ja molt desgastades, igual que fa una setmana hi saltava el fill petit de la R. La vida es repeteix, només que més infestada de turistes. Vam caminar fins a la porta est; també allà solia anar-hi de petita amb el Sis-cents groc de la meva mare carregat de bosses de roba que ja no ens anava bé; la portàvem al Cottolengo. Uns metres més avall hi ha el Club Natació Catalunya, on anava a piscina a EGB; recordo encara la por visceral, de gat, que em feia la piscina; potser era un senyal més d’això que em diu sovint ma filla: que si no m’agraden els gats és justament perquè m’hi assemblo massa.
Després, durant el concert, em vaig asseure al meu seient, una mica dissociada, com si tot allò m’ho mirés des de fora. Quan vaig sola als llocs, sempre la tinc una mica, aquesta sensació: el fet de no estar compartint una vivència amb ningú fa que tot es transformi en una mena de projecció mental o de deliri irreal. Em va fascinar l’alegria del públic, i als músics els vaig envejar el poder de crear tota aquella alegria. Escrivint podem transmetre moltes coses, però mai aquesta alegria directa i pura, no mediada per l’intel·lecte. Entre tanta alegria, a mi em venien com uns accessos de plorera que estaven totalment fora de lloc, uns accessos que no naixien de pensaments ni tan sols de sensacions, sinó de la pura fisiologia de la descàrrega tensional i del desconcert. Encabat vaig caminar fins a casa l’altra R., on ens vam veure una ampolla de vi. Aquella nit va ser l’última que vaig dormir profund, seguit, tranquil.
A les nits em desperto moltes vegades i em torno a adormir, tinc pixera i el cos inquiet, no estic còmoda en cap posició. El rellotge que em fiscalitza les passes i la freqüència cardíaca diu que estic massa temps en fase REM i massa poc en son profund. Ves a saber si aquest trasto ho mesura bé. Sigui com sigui, també somio, somio, somio. Avui, per exemple, me n’anava a la Xina en avió amb persones manipuladores que val més que no anomeni, i tot era feixuc i desagradable. Feia calor i jo no havia preparat gens el viatge: no sabia què visitar ni recordava ni una paraula del xinès que abans, en una altra vida, parlava una mica; era absurd haver-me gastat tants diners en aquell bitllet d’avió.
Dilluns vam anar a veure Coral romput al Heartbreak Hotel (hi hauria d’anar més) amb el mateix Arquillué que el 2007 l’havia recitat a Temporada Alta quan jo n’era la cap de producció i encara estudiava xinès; bé, el mateix Arquillué amb vint anys més: ¿som els mateixos al cap de vint anys? No n’estic segura. Crec que al llarg del temps som idèntics a nosaltres mateixos i, alhora, som absolutament diferents.
Però: Coral romput. Quina peça més preciosa i devastadora. Vam sopar amb l’M. i després vaig tenir un dels meus mals de panxa espantosos, que no sé mai què els provoca. Últimament que tot va prou bé, sobretot el meu ànim que aconsegueixo mantenir elevat malgrat les circumstàncies, m’agafa una lleu hipocondria, o més que hipocondria, una por petita, emprenyadora, de tenir una malaltia silenciosa i terrible sense saber-ho encara. De moment, però, només m’he tret uns enormes taps de les orelles, que sens dubte és el que, com sempre, em provocava els marejos. De vegades també interpreto aquestes coses psicoanalíticament: com si els meus taps i l’estretor del meu canal auditiu fossin —és absurd, ja ho sé— el reflex de la meva dificultat per escoltar.
L’entrevista de dimarts em va quedar seca i una mica antipàtica, i no sé per què: hi ha dies que em poso sentenciosa i solemne. Després vaig dinar amb l’I., que és sempre superestimulant (m’obre portes a coses que no sé), i també curiós: malgrat que ens hem vist ben poques vegades (tres, diria), parlo amb ell com si el conegués de tota la vida. Encara haurem de començar a creure en vides passades. Arran d’això he recomençat la lectura de Carlo Rovelli: les set lliçons bàsiques de física i ara estic amb l’ordre del temps, que és un tema que m’inquieta o fins m’obsessiona. Aquell vespre, vaig fer una cosa que no faig mai perquè no en tinc ocasió: em vaig escarxofar al sofà, sola, i vaig mirar tres capítols de la sèrie que a mi em sortia de la figa, en concret DTF, una sèrie que feia temps que volia veure i no podia, ja sigui perquè no és la tria més adequada per veure amb la canalla o perquè l’M., un cop més, l’havia començada a veure sense mi. S’hi està bé sol, en companyia dels propis pensaments, que en solitud troben la manera de desplegar-se completament. Estic massa poc sola, és a dir, amb mi mateixa.
Després van començar els dies de rutina deliciosa a la Pera: treballar de 8 h a 15 h escrivint la biografia, assajant les microconferències, presentant el model 303, fent una mica d’exercici, bullint verdura. L’alternança de rutina i desgavell és perfecta i sana, perquè em permet apreciar tot el valor asserenador de la rutina i també tota la bogeria desendreçada i entusiasmant del desgavell. Tenir només una cosa o l’altra m’emmalaltiria.
A diferència de Barcelona, on tot està sempre canviant i fent soroll, aquí, a la Pera, els turons no s’han mogut de lloc i el silenci és més dens. Com que és la primera tardor en aquesta casa, observo les novetats: l’angle dels rajos de sol sobre el sofà a primera hora de la tarda, l’olor d’hivern que ja va arribant, els estornells que voleien en grup des del campanar fins als arbres del davant de casa durant molta estona, anant i venint, com si no fossin capaços de decidir quin lloc és millor per quedar-s’hi una estona. ¿I jo soc capaç de decidir quin és el millor lloc per quedar-m’hi? ¿Que potser no faig el mateix en anar de Barcelona a la Pera cada setmana, de la serenitat dels arbres al desgavell del campanar? Sigui com sigui, és bonic mirar els ocells, veure com es mouen en sincronia d’una manera a penes versemblant i que em remet a aquella idea pseudocientífica del camp mòrfic de Sheldrake (pseudocientífica, és a dir, falsa però inspiradora). És bonic en especial contemplar els últims metres de vol abans d’aturar-se a la capçada dels arbres, perquè deixen d’aletejar durant uns segons i planen per l’aire amb una suavitat vellutada i espontània que desitjaria per a mi. ¿Com es fa per planar així, despreocupadament? Per contrast, aquests dies hi ha moltes mosques pesades, que brunzeixen i volen nervioses, histèriques, i em faig un fart de matar-ne. Jo no vull volar com una mosca, però potser ho faig.
En una de les meves caminades vaig tenir dues pensades. La primera, que vull aprendre a cantar, és a dir, a no desafinar i a respirar bé. Fa anys que ho vull fer i sempre he trobat excuses per no fer-ho —manca de diners o de temps o de sentit (¿per què vull cantar?). Ara els he proposat als meus dos fills petits de fer-ho junts. Pot ser divertit; m’agrada fer coses noves amb ells. La segona pensada, també sense sentit, o més aviat sense utilitat, és que voldria escriure un guió d’una pel·lícula de terror, no amb ànim que es produeixi (ja sé que no és versemblant) sinó pel simple plaer de provar-ho i, si s’hi avé, de fer-ho amb la meva filla que, com jo, adora el gènere. Veurem si l’embranzida inicial dura i acabo fent les dues coses o cap.
Aquesta setmana fins i tot he trobat temps de llegir, no només Rovelli sinó també un llibre de la Violaine Bérot, un capítol de Lliçons del McEwan, un manuscrit del premi Rodoreda, alguns articles de premsa estrangera i un parell de diaris. Llegir actualitat em trasbalsa; per exemple, la gent sense aigua a l’illa de Batam mentre hi continuen funcionant centres de dades, els influencers estúpids que ara són polítics al Brasil o el cataclisme de fa uns dies al món de les matemàtiques, ara que la IA ha resolt tot de teoremes a l’engròs. Les notícies de política me les salto totes i em sento malament per la meva manca de compromís: tenim un sistema que només es pot canviar des de la política, Carlota, ¿per què nassos no t’hi interesses una mica? Sobre la culpabilitat: vegeu més avall.
Ahir va venir la R. a casa i ens vam passar la tarda xerrant, entre altres coses, sobre la idea de fer un altre monòleg, ja que és una activitat que em diverteix i que em permet guanyar-me bé la vida. La cosa és sobre què fer-lo. Ha de ser, esclar, un tema que m’interessi enormement, perquè només així el podré fer amb l’entusiasme necessari. Podria parlar de la culpa, que jo crec que és bastant universal i estranya, però la R. diu que la culpa no interessa ningú, que això són merdes meves. El temps també és un tema que m’apassiona, però crec que això sí que és una de les meves dèries. Una altra opció és parlar dels meus rotllos, d’aquestes coses que m’obsessionen perquè no les entenc del tot o perquè m’enfurismen i que crec que en el fons diuen molt del món que ens envolta i de qui som, però això no m’aniria bé per al meu acomplexament intel·lectual ni per la por de ser una narcisista, per bé que l’acomplexament o el narcisisme són també rotllos dels quals podria parlar.
Hi continuaré rumiant i al gener prendré la decisió, mentrestant aprofitaré els pocs dies de calma i boira que em queden aquí a la Pera. De matinada, el campanar brilla amb una llum d’ambre enmig de la boira, esperant que tornin el sol i els estornells. L’altre dia al safareig de Púbol, flotant entre les algues verdes, hi havia un ratolinet mort mig esventrat, com una petita Ofèlia del món dels rosegadors. Me’l vaig quedar mirant una estona. Era bufó. Era mort. Això no sé per què us ho dic. Gats, ratolins, estornells, mosques. ¿Quina és la faula que m’explico?
