Si fa un any m’haguessen preguntat quins dibuixos animats eren els meus preferits, hauria dit que Bluey sense dubtar-ho. Ho té tot: hi ha acudits adreçats als infants i d’altres, als adults, hi sona música clàssica, respecten la intel·ligència de les criatures, donen idees per a jocs, el pare està implicadíssim en la criança, pare i mare s’estimen i són imperfectes i demanen perdó... no ho sé, etcètera.
Però últimament em fan una mica de ràbia: el pare és divertidíssim i la mare té una paciència infinita, s’estimen i es desitgen a la vegada en un equilibri perfecte entre parella i criança i són un model exemplar de família heterocis sòlida i duradora. No tenen problemes de diners, o almenys no ho sembla, per la casa que tenen i el bon humor que gasten sempre, i l’habitació de les nenes (bé, de les gossetes) és una punyetera passada.
Avui he llegit el discurs que una mare ha preparat per al casament del seu fill, d’aquí a uns dies. El va tenir sola i el noi es casa amb un altre noi. La premissa m’entendreix i li confesso que he plorat com una bleda cap al final, però l’aviso: potser només és degut al fet que estic premenstrual i sensible amb el tema des de fa uns mesos. He plorat amb la idea aquesta de ser far, de ser pilastra, de ser un roure que no es mourà d’allà.
A ma filla ara li encanten, Bluey, una mica per culpa meua. A vegades riu fort quan els cauen els ous a terra intentant ajudar la mare a cuinar o quan toquen el timbre i juguen a amagar-se per empipar son pare. Em pregunto si deu pensar que el pare de Bluey dubta de veritat o si veu, igual jo, que es fa el ximple. Si deu trobar normal que la mare no s’enfade. Em pregunto si deu comparar la família de la Bluey amb la seua. Si deu ser conscient de les diferències i quant de mal li fan.
Ahir ens vam reunir tota la família, de part de pare i de part de mare, a conèixer el nou membre de tot just vint dies. Mons pares estan separats i les famílies respectives s’avenen. No; volia dir: s’estimen. Que cursi, estimar-se i escriure-ho, ¿oi? Potser és una d’aquelles coses que només es palpen en determinades nits de lluna (o potser només estic premenstrual o sensible amb el tema.)
Em pregunto si ma filla notava també l’amor surant al seu voltant aquella tarda en família. Si el nota sempre (diuen que els nens tenen una sensibilitat especial i per això veuen fantasmes). Si percep això del puto roure que no es mou, que no es mourà, més que per allargar-te una branca en cas de naufragi.
