Entro a Instagram i topo amb una entrevista que Jordi González fa a Roger Ferrer, un home de cinquanta-un anys que explica l’estrès posttraumàtic que arrossega després d’una operació d’apendicitis a l’Hospital de Granollers. El febrer del 2022, un problema en el sistema que li subministrava l’anestèsia va fer que, durant la intervenció, passés uns quaranta-cinc minuts conscient, però completament immobilitzat, sense poder moure un dit ni obrir els ulls, mentre sentia els talls i la manipulació dels cirurgians i tenia la sensació que li faltava l’aire. Ho descriu, comprensiblement, com una tortura i una experiència de mort en vida. Quatre anys després, assegura que encara arrossega conseqüències personals i laborals molt greus d’aquella experiència traumàtica.
Que fort, quin horror, ¿però com poden passar estes coses avui en dia?, penso. No ho faig mai (a excepció d’aquell vídeo de la família de l’Opus que cantava al porxo), però el seu relat m’impacta tant que em poso a llegir els comentaris. I aquí la gran sorpresa: desenes de testimonis de dones que afirmen que a elles els havia passat això mateix durant la cesària.
Espera: ¿QUÈ? Se’m posen els pèls de punta. Una cesària són set capes de carn. Moltes de les dones explicaven que havien pogut avisar (perquè en les cesàries et posen epidural i no pas anestèsia general), d’altres, que els l'havien fet al viu per urgència i risc de mort, i d’altres que no, que tot i avisar, no els feia efecte l’anestèsia i havien tirat endavant. Moltes d’elles deien: l’important és que al final tot va anar bé.
I llavors em ve una pregunta bastant òbvia: si això passa, si hi ha tantes dones que es poden reconèixer en una experiència que qualifiquem de tortura quan li passa a un home durant una operació, ¿on són totes aquestes dones? ¿Per què no n’hi ha una cada setmana asseguda davant de Jordi González explicant que encara no pot sentir l’olor d’un hospital sense que se li dispari el cor?
I no ho dic per traure ni un gram de gravetat al que li va passar a Roger Ferrer. Al contrari. El seu relat em sembla atroç precisament perquè permet entendre la magnitud d’una cosa que, potser, quan passa durant un part, hem après a col·locar-la en una altra categoria. Va anar malament. Va ser un part difícil. Era una urgència. L’important és que la criatura està bé. Com si que la criatura estigui bé convertís automàticament la mare en algú que també està bé.
Penso llavors en quants estressos posttraumàtics deuen anar ara mateix empenyent un cotxet, fent una reunió per Zoom, preparant macarrons, portant criatures a extraescolars. Quantes dones funcionals —esta paraula terrible— han après a viure amb lo cos recordant una cosa que la resta del món ja ha donat per acabada perquè el nadó va sortir de l’hospital sa.
Potser una part del problema és que hem assumit durant segles que parir fa mal. No simplement que pot fer mal, sinó que el dolor forma part del tracte. «Pariràs amb dolor», diu la condemna bíblica, i mira si l’hem interioritzada bé que encara avui costa distingir on acaba el dolor inevitable d’un part i on comença un patiment que no hauríem d’acceptar.
