Avui t’has posat, en un acte de coratge, una mica autoobligada, la ràdio per a dutxar-te, per a mirar de tornar al món, de sortir del teu cap de neures que no importen a ningú més. Torna al món real, ¿què passa? ¿Què ha passat? ¿De què es parla? Tot és més important que allò amb què ocupes lo temps dins del meló de moro que et fa de cap.
Torna, torna al món de l’actualitat, et vas dient. I et forces a obrir una pàgina de notícies i remenar entre quina et pareix més mesquina. De bona no n’hi ha cap. Potser hi ha una faena que té algú en secret i que consistix a eliminar tot rastre de bona notícia que pugue haver passat al món, perquè no s’encaterine ningú de la joie de vivre.
No és broma, això de la ràdio. Per a tu és un termòmetre de l’arrelament a la vida, al món. Si no t’interessa el que resen el Basté i companyia, quan fa mesos que no t’interessa res del que passe a fora d’estes quatre parets, és que algú faria bé d’arrencar-te del teu propi cervell i plantar-te al mig del bancal d’un xut al cul.
De fet, és molt més agradable quedar-te mirant com les pàtxeres se van menjant los cucs dels camps segats d’arròs que un pagès va plantar a l’abril, per constatar que el temps no es va aturar aquell mes. Que l’arròs ha crescut, que s’ha fet verd, groc i ara tot són rengleres de fang negra i aigua i espigues mortes i moixons fent-hi rogle en bastes eres que turistes de més amunt voldran retratar aturadets a la vora de la carretera.
L’altre dia, estaves tota sola a casa per dinar. No passa gaire però últimament, de vegades, sí que passa. Se’t va ocórrer encendre la tele. Van anunciar que, a la nit, després del TN, farien Polònia. Uau. El Polònia. ¿Recordes? Et va transportar a una altra vida. Recent i remotament llunyana alhora, com totes les coses que queden fixades en el mapa del temps: no han desaparegut, només queden, inabastables, en unes altres coordenades.
A casa, en canvi, n'han quedat les traces. Les fotografies emmarcades desades en caixes negres. Els rogles buits de les parets usades. L’armari, tan gran. Els penjadors dels quadres despullats de quadres. El silenci, l’estranyesa. Els dinars a soles. El sofà, tan gran. La tele apagada. Mig llit. Un ordre nou. Una calma estranya. Un aroma nou. Certa diligència. Nova, també.
