Per poques pel·lícules americanes d’amor que hagis vist, saps que la tardor es passeja. Es passeja de bracet per carrers plens de fulles seques i es fan grans riallades quan una ventada fa volar la gorra de tweed que porta ella. Ell corre a rescatar la boina i l’hi torna a posar amb poca traça i unes quantes fulles enganxades. Riallades again.
Té molt a veure amb l’amor, la tardor, perquè així com a l’estiu és fàcil mantenir relacions a còpia de xiringuitos i platgeta, la tardor fa una oclusió d’opcions fàcils que dificulta que els amors precaris s’expressin. És per això que hi ha molts amors que, tot i que malden per fer front a l’estació de les inclemències, acaben exhalant el darrer sospir el dia del canvi d’hora.
Per això dic que la tardor té molt a veure amb l’amor, perquè si no està molt consolidat, qualsevol pla alternatiu s’hi anteposa. I que no cal que sigui especialment engrescador de portes enfora, el pla. Per exemple: planxar. Planxar —tret que ho odiïs— és molt satisfactori, molt més que haver d’allargar una conversa que et fa mandra fins i tot començar.
Perquè a la tardor, el simple fet de sortir de casa ja és una mostra d’amor. Que algú estigui disposat a travessar mitja ciutat un dimarts de novembre a les set de la tarda amb el vent que fa volar les boines té un valor que no sé si sabràs arribar a calibrar mai. Vas a buscar la nena a tenis, quedes amb les amigues per fer uns vinets, vas un moment al Sephora a comprar l’eyeliner, tot això, sí, esclar. Però ni sota amenaça quedes de manera sentimental amb algú que no t’acaba de fer el pes.
¿Que quina falta de tacte? No, tot al contrari: demostrar poc interès per alguna cosa que no t'interessa és un acte de respecte universal.
L’amor, quan és amor de veritat i no de passar el rato, és immune al vent, al temps i a la distància. De fet, quan l’amor s’ho val, la pregunta de si compensa tal esforç o tal altre ja no es presenta. L’amor té aquesta cosa tan poc pràctica de fer-te venir ganes de fer allò que, en qualsevol altra circumstància, trobaries que és una estupidesa de la mida d’un kraken danès.
La teva filla, les amigues o l'eyeliner que només venen al Sephora: hi ha qüestions que no cal sotmetre a votació. Les estimem, les necessitem o ens fan felices, i per això, per autoestima, travessem Barcelona sota el diluvi que calgui; no ens cal cap argument per justificar res.
