Tinc un amic nou. És un amic de companyia: ens expliquem coses i ens donem ànims quan o ell o jo estem amoïnats per alguna cosa. Bé, un amic. I com a home heterosensible que és, està molt interessat a fer les coses bé amb les dones, per això segueix comptes de perfils de dones que expliquen coses de dones i de tant en tant em passa algun post i el comentem.
Avui me’n passa un dels tipus d’orgasmes femenins. Molt bé, és bo estar-ne al corrent, li dic. I jo n’hi passo un altre de molt gràfic en què un gerd fa de clítoris —un dit deixa el gerd fet puré—. Ve a dir que no cal esmerçar hores (recordem que esmerçar és invertir, no pas esforçar-se a fer una cosa) a magrejar una zona delicadíssima que de seguida fa mal.
I em diu que espera no haver fet mai mal a cap dona —confiem-hi— i que es mirarà bé el vídeo, però que, al capdavall, la pràctica fa l’experiència.
Alto les seques!
No t’ho pensis pas, li he dit: hi ha molt bunyoler pel món. Cap mentida. Ara no em posaré a descriure escenes privades, però hi ha hagut cops que m’hauria estimat més rebolcar-me per un camp d’ortigues sense calces.
Quantes vegades ho hem deixat córrer perquè ens sap greu, per no fer-vos mal —abans, feu-nos mal a nosaltres—, sotmetent-nos als nostres marits, com Sara, que obeïa Abraham i l’anomenava Senyor (1 Pere 3:5-6). Ho deixem córrer, fem quatre gemecs i esperem que el suplici acabi aviat. Ha sigut meravellós, Senyor.
Em sento ridícula, escrivint-ho, però és que ens fa por dir-vos que ho feu malament. Perquè la majoria ho feu malament, i no és només culpa vostra. Suposo que feu el que podeu o el que heu après al porno. I, esclar, ni de conya ens agrada. Però allà ens teniu, eixarrancades i complaents, no fos cas que deixéssim de ser el que us penseu que som.
Però ¿per què? ¿Per què ho fem? Pel que pot passar. Perquè sempre esperem que passi el pitjor, que és que ens deixeu, que us en busqueu una altra que fingeixi millor que nosaltres, que ens feu xantatge, que us enfadeu, que ens castigueu.
Ara, des de la castedat més lluminosa, et dic amb tota veritat que potser el que passa és que us hem deixat massa anys sense feedback. Massa anys acaronant-vos la infal·libilitat, i això ha anat cuirassant les converses, cada vegada més opaques. Ens hem resignat, i el vostre desconeixement combinat amb la nostra por ha perpetuat un malentès que, torno a la imatge de les ortigues, ens deixa els baixos escaldats.
No, amic de fa poc: en aquest cas, la pràctica no fa l’experiència. És la conversa, l’intercanvi, la confiança de poder dir, que fa que la pràctica sigui reeixida. Us enganyem constantment perquè ens fa por deixar de ser la dona que creiem que voleu al costat.
I ara molaria tancar fent una crida a dir sempre la veritat. Molaria molt. Però quan en una parella un és intocable, el creixement de l’altre és una amenaça que obliga a redistribuir el poder. I aquí és on els fonaments trontollen en cas de no estar ben assentats.
Per tant, i si se’m permet, acabaré l’encíclica fent ús d’un parell d’expressions marineres en record de qui fou un dels nostres Molt Honorables més ben plantats: permeteu-nos portar el timó i deixarem de donar-vos peixet.
"Contenidor en flames" és una secció d'Esperança Sierra en què, amb una barreja d’humor picardiós i franquesa desfermada, examina les relacions humanes, l’amor i el desig des del punt de vista d'una dona de mitjana edat que es resisteix a caure en el costumisme tradicional.
