Érem un saxofonista basc de 32 anys i jo, que en tenia 25, i em sento dir-li: no, si es que yo soy una novia muy fácil. No n’érem pas, de nòvios, ni ho vam arribar a ser mai. Ell ja era nòvio d’una gitana que es deia Pastora i anaven i venien perquè, mi amor, eres payo y mi padre y mi hermano, fatal, y mi madre, que si un mal día nos revientas la caravana con una bomba.
Just després de dir-li que jo era fàcil, vaig esperar que deixés la Pastora definitivament per difícil, per enutjosa. La Pastora ocupava un espai que jo volia per a mi i, pel que sigui, vaig considerar que dir-li que jo era fàcil com a nòvia faria que em veiés com la solució de tots els seus problemes.
No sé gaire què és una nòvia fàcil. Suposo que es tractaria de no queixar-se, no demanar explicacions. No donar problemes. No teníem cap mena de compromís i jo, des de la meva càndida prepotència, ja li demanava que fes desaparèixer una altra dona de la seva vida.
Ara potser és diferent, perquè el feminisme ha anat guanyant terreny, però les feministes de certa edat, us asseguro que hem hagut de menjar molta merda per adonar-nos que no som al món per facilitar la vida als homes.
¿Per què tenia la necessitat de presentar-me com una dona que no donava problemes? ¿Per què això m’havia de fer més atractiva? D’alguna manera, havia après que si no molestes, tens més possibilitats de ser l’escollida. Sigues comprensiva, molt important. Una virtut que ens fa molt més elegibles que les que exigeixen massa.
En el cas que ens ocupa, a banda de menystenir-me, estava fent petita una altra dona a través de la meva docilitat. Una dona que, per complicada, es mereixia estar sola. La Pastora, clarament, era el problema, i jo, la solució. La Pastora, una dona que —simplement— estimava un home que la seva família no acceptava. Que segurament patia, que potser patia molt, que segurament no sabia com sortir-se’n.
¿La coneixia, jo, la Pastora?
No, de res; només sabia que existia i que em feia nosa. Tanta nosa que li vaig atribuir una sèrie de tares que jo, naturalment, no presentava, per manllevar-li un home. Un home que jo pretenia conquerir a través de la mentida més grossa del món: que soc una nòvia fàcil.
Ningú hauria de ser una nòvia fàcil que s’amputa tot el que la fa massa visible. I jo perquè soc mobile qual piuma al vento i muto d’accento e di pensiero cada mig minut, que si no, potser ara mateix seria la mare abnegada i sol·lícita de la Maialen i el Koldo amb tres llagues a l’estómac i estrenyiment crònic.
