Avui se m’acaben les vacances i em sento com si m’hagués pres un bidó de Jägermeister. Em fa mal tot, estic trista, enfadada, tinc mal de cap, restrenyiment, reflux gastroesofàgic i els peus freds.
I demà, quan em connecti a la reunió del matí, potser algú em preguntarà on he anat de vacances i per què estic tan blanca. Ara t’ho explico.
La paraula vacança ve del mot llatí vacare, estar buit, estar lliure, estar desocupat. En cap moment contempla l’exercici de rentar els plats en un altre codi postal, per més remot que sigui. Aviam espera, que ho torno a mirar. No, enlloc diu lo dels plats.
Hem llogat un apartament a les illes Fèroe. ¿Heu hagut de comprar la llet per l’esmorzar? ¿Sí? No heu fet vacances. Ens han deixat una casa preciosa a Formentera, un somni. Primera línia de mar, capvespres de cine. ¿Quan arribes de la platja et trobes els llits fets? Segurament, no, per tant, ¿cal que t’ho digui?
No has fet vacances, just has mogut de lloc la servitud domèstica. ¿Que és el que volies? ¿Que a l’altra banda de la finestra hi hagi un parell de pins en comptes d’un balcó amb una bicicleta i una bombona de butà? Llavors, callo la boca. Si és el que volies és el que volies. Però:
No has fet vacances si mentre paraves taula el Bernat posava una rentadora. Diguem-ho d’altres maneres, ¿no trobes? Perquè fer vacances és que durant uns dies la teva supervivència deixi d’estar a càrrec teu. Les Maldives o les Gavarres, però que no hagis de preveure que comptant que el Guiu menja un iogurt a cada àpat, demà hauràs de baixar al súper perquè només te’n queden dos.
Vacare és tot, i tot val molts diners, i com que no els tinc, els de la feina em sentiran dir que m’he quedat a casa. Potser algú pensarà pobra, però jo sé —això és el que importa— que he estat de perles. He fet el llit, he desparat la taula i he comprat iogurts, però en la comoditat dels meus vuitanta metres quadrats, tots coneguts, estimats i plens de gats. Casa.
Per treure’m de casa m’has d’oferir alguna cosa millor que casa, arribar a un lloc i que algú amb gust i encert ho hagi pensat tot. Que l’esforç màxim del dia sigui dutxar-me de bon matí. Tot preparat, tot perfecte, tot a punt, el menjar, la tumbona a l’ombra, gastar tovalloles com si els recursos del planeta fossin infinits. Deixar-la humida sobre el llit i viure al marge de les conseqüències dels meus actes. Tot el que no sigui això és canviar d’aires, si tu vols, però que no t’enganyin les palmeres: si t’has d’arremangar, no són vacances.
