Hi ha un indret a Matadepera que s’esdevé, des de fa dos anys, un cop l’any. ¿I si és un indret no hauria de ser-hi sempre? Segurament, però no dins els paràmetres que s’esdevé, com acabo de dir, un cop l’any.
L’any passat, que va ser el primer, es va celebrar per transmutar circumstàncies de caire lúgubre en pura vida (pura vida, ara no sé per què, em sona publicitari). Perquè hi havia hagut una mort, algú va pensar que la millor manera de contrarestar-la era gaudir molt d’una estona convinguda amb persones que, ja a priori, es comprometien amb la causa i juraven aportar només vida.
Es va aconseguir amb escreix i, tot i un parell d’extravagàncies de compliment obligatori en cerimònies d’índole social, tothom es va acomiadar amb la sensació que s’havia format part d’un episodi llegendari.
Tot l’any, se’n va parlar. Que si allò, que si aquella, que si llavors, que si per què. ¿Hi vas ser? I tant, inoblidable. Tot un èxit, vaja. Fins que fa un mes va arribar el que tothom esperava. Una nova invitació. Sí, es tornava a fer i aquest any seria, si era possible, encara més gros.
És agafar el passat i portar-lo al present amb totes les arrugues i els quilos de més que hem anat guanyant. Més de cent persones, et sonen totes. Comentaris que fas: Sort que no m’he posat el vestit que porta l’ex del Miquel, em moro. O bé ¿s’han separat? O bé l’outfit moníssim, però la flaccidesa de la pell de la panxa. O ¿de què ens coneixem? I llavors fas un repàs de l’escola on vas anar, el club que freqüentaves o de qui ets cosina, per aviam si trobes el moment vital que et va fer coincidir amb aquella persona que ara tens al davant —o al costat— i que et sembla que va ser ahir que veies asseguda al mur de La Bolera.
Em va passar amb la Cristina —¿Cristina què més?, li vaig preguntar; Puigmartí, em va dir. ¿Res a veure amb la Meritxell Puigmartí? No, que jo sàpiga. Deuen ser uns altres Puigmartí—. Al final resulta que vam anar a la mateixa escola, però ella era un any més petita que jo. De seguida vam percebre entre nosaltres un corrent de purpurina, i com m’arriba a agradar la purpurina. Perquè es gira cap a mi i em diu que si escric, que escrigui sobre una cosa que no pot sofrir, que li fa una ràbia que es mor i que s’hauria de deixar de preguntar. Endavant, la vaig convidar a dir-me la cosa.
El paràgraf següent el diu la Cristina:
Jo fa molt que em vaig divorciar i molt bé. Però van passar un parell d’anys i la gent em preguntava que si havia refet la vida. ¿Perdona? O sigui, ¿refer què? ¿Estic millor que mai i representa que m’he de tornar a casar per considerar refeta la meva vida? Vale, no ho deia així, però estic tan bé sola, que ajuntar-me amb algú seria desfer-me la vida, no refer-me-la. La tinc super-refeta! Mai l’havia tingut tan feta i sencera.
Després, gairebé totes les altres divorciades que érem al raconet fresc, a les gandules entre el bosc i la piscina, vam dir amén. Gairebé totes, perquè algunes, tot i que no van dir res, es notava que sí que tenien ganes de trobar algú amb qui redefinir-se. Tornar a ser nosaltres i potser plantejar-se viure junts malgrat que entre tots dos tenen set fills. Però vam guanyar les que vam dir amén a l’exposició de la Cristina.
L’endemà, acabada de llevar i sense energia per a res, vaig escriure a l’Ivan, li vaig donar molt les gràcies per la festa i també li vaig dir que encara no tenia paraules per descriure la magnitud de la reunió. Ja les trobaràs, tranquil·la, em va dir.
No sé si les paraules que acabo d’escriure fan honor a l’abast de la celebració, si en descriuen la grandària, però m’agradaria que comptessin. Que passi més vegades que la mort es torni vida. Fins l’any que ve, ens dèiem a l’acomiadar-nos. I no era un dir, sinó un desig intensíssim de tornar a formar part d’un ecosistema extraordinàriament divers però fortament entrelligat en la intenció de convertir la vida en un indret on tornar, almenys, un cop l’any.
