Encara no sé què vull ser quan sigui gran. M’ho deia sovint un amic mentre arrencava l’etiqueta de l’estrella amb un somriure per sota el nas. Ho deia a una edat en què se suposa que aquesta pregunta ja no te la fas. I diria que encara no ho havia esbrinat quan la vida se li va escórrer entre els dits.
El vaig entendre sempre. Al nostre voltant la gent s’anava mullant amb compromisos de més o menys envergadura, i ell anava fent mentre es pensava el què. Sospito que més que no saber-ho, tenia la il·lusió de guanyar temps. Com si mentre t’ho penses, la vida no computés.
En el meu cas, la resistència a creure que la cosa va de debò se’m cola per altres bandes. En la sensació de provisionalitat, per exemple. No arreglar les finestres perquè no saps quant de temps viuràs aquí. No plantejar-te res després d’aquella nit boja i improbable perquè només va ser això, una nit boja. Això només és per ara, de moment. Després, qui sap. Perquè la bona —casa, feina, vida— encara no ha arribat.
Una amiga m’explica que encara no sap si està fent el camí professional que volia, quan ens adonem que som més a prop de la jubilació que de la universitat. Ens pixem de riure. És allò que diu el Joan Colomo: “Todavía no me sale barba pero ya me estoy quedando calvo”. Encara no sé a quina ciutat vull viure i ja no tinc edat per demanar una hipoteca. Encara no sé si vull ser mare i fa temps que el cos va decidir pel seu compte. Treballo amb complex d’aprenent que encara li falta, i els nois a qui donava classe ja són directors generals. Tinc una becària interior ben instal·lada que creu que encara no en sap prou. L’hi explico a la meva amiga i tornem a riure, mentre ella agafa un filtre i es fa un cigarret, perquè no ha deixat de fumar, diu, encara.
Ens agrada pensar que tenim marge. I mentre esperem que ens creixi la barba, ens quedem calbs. Perquè de provisional no en té res, la vida. És definitiva tota l’estona. Val la pena posar-hi el coll, l’humor, el plaer i totes les cèl·lules perquè, t’agradi o no, ja és això. Està sent això. Amb les finestres sense arreglar, amb relacions imperfectes, amb complex de becària, en l’assaig-error mentre investigues què, com i amb qui, o amb la sensació que encara no saps què vols ser quan siguis gran. Com la que tenia el meu amic, que la vida la va viure, i tant que la va viure, intensa i exemplarment, mentre es feia aquestes preguntes.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
