Tot és silenci i només se sent la màquina d'escriure. L'àvia ha anat a arreglar la cuina i ens hem quedat sols al despatx del darrere. Ja no tinc mal de panxa. La tele ara no perquè ara no és hora de mirar la tele. L’avi toca les tecles només amb dos dits de cada mà, clec-clec. A vegades piquem junts a màquina, però avui no, perquè avui té feina.
¿Què vol dir fortificació? S'aixeca, estira un llibre gran amb dibuixos molt petits, mira, aquí ho explica, perquè no entrin, ¿ho veus? I me’l posa sobre la falda, és tan gros que m’aixafa les cames. Tot és enorme al despatx de l’avi, la taula, les piles de papers, la vitrina amb els llibres antics que no es poden tocar si no t'has rentat les mans.
A casa també, quan no sabem una cosa la busquem en un llibre. I també t’has de rentar les mans. El pare amb un de color verd passa les pàgines ràpid mentre diu l’abecedari. Jo faig veure que el segueixo però no.
La mare a la seva butaca llegeix aquell d’una que es deia Víctor però que en realitat era una dona. Jo no ho acabo d’entendre i això que la mare m’ho explica, i deu ser important perquè m’ho torna a explicar, que per escriure tranquil·la havia de fer veure que era un home.
A vegades riu amb un de molt gruixut que es veu que té quatre-cents anys i fa riure molt. I també hi ha aquell on surt una ciutat amb molta molta boira i hi ha una dona que no pot més, de tanta boira. Però jo tots aquests encara no me’ls llegiré perquè són per a més endavant.
Tanco el llibre gran i fa olor de les pàgines dels llibres de l’avi. Els de casa fan una altra olor. L’avi estira el full rac!, de la màquina, el posa a un sobre i diu anem. I com que ja no em fa mal la panxa, l’àvia diu que si hi vull anar, que d’acord.
Girem pel carrer de la Rosa, que té el terra rosa però no es diu carrer de la Rosa per això, i baixem fins al carrer Sant Quirze, que es diu així perquè abans era un camí i si el seguies arribaves a Sant Quirze. La meva mà dins la seva mà gegant.
Avui no pujarem al primer pis. Jo hi vull pujar i tornar a veure tota aquella gent que piquen a màquina i parlen per telèfon tots alhora. Piquen més ràpid que l’avi, i fan servir tots els dits. Escriuen coses que saben perquè les han preguntat o les han buscat a llibres, i les expliquen perquè tothom les sàpiga. Però avui no pujarem. L’avi obre la cartera, treu el sobre i el tira a la bústia. No és la primera vegada que l’hi veig fer. L’escrit a màquina cau dins la bústia. ¿I com ho saben, que és el teu? Perquè hi he posat el nom. ¿I cada quant surt? Cada setmana. ¿Anem? La mà gegant em torna a agafar. Miro la bústia. ¿Si jo escric una història i la tiro a aquesta bústia també sortirà demà al diari? L'avi riu fort. Però jo no ho dic de broma.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
