La nova contrasenya ha de tenir vuit caràcters, un dels quals ha de ser especial. Poso la mateixa de sempre però amb signes d’admiració; quan l’introdueixo em sembla com si s’hagués tornat imbècil i parlés a crits. Confirmar. Ara he d’introduir un codi que m’arribarà per SMS. I aquí cometo el primer error.
Agafo el mòbil per buscar l’SMS, però espera, que tinc whatsapps no llegits. Segon error. Un whatsapp em fa pensar que avui és l'aniversari de la meva amiga Antònia. Decideixo felicitar-la de seguida perquè no me’n vull oblidar. Estaria bé enviar-li aquella foto que ens vam fer a Sa Ràpita amb els cabells esbullats on va quedar tan guapa —mai s’està tan radiant com després d’un dia de platja, ¿oi?—. ¿On la dec tenir, aquella foto? Podria buscar-la a la galeria del telèfon, però la temptació és forta, i les ganes de cometre el tercer error, encara més.
I ho faig. Bé, jo no: ho fa el meu dit. El meu dit, que quan es tracta del mòbil té vida pròpia i pren les seves pròpies decisions. El dit va cap a la icona d’Instagram. Ho presencio amb impotència. El dit clica. Caic al forat del no espaitemps.
Ja fa mesos que vaig decidir treure aquesta eina infernal del telèfon però l’altre dia, no em preguntis per què, la vaig tornar a instal·lar. La vaig amagar en una carpeta ben lluny, cosa que m’obliga a fer volta per obrir-la, però el dit ho sap, que li poso trampes, i ha après a fer drecera obrint el llistat d’aplicacions per trobar la icona més ràpid.
També sap descarregar de nou l’aplicació en mig minut i tornar-la a eliminar després d’haver pecat com si no hagués passat res. És llest, el dit.
Jo és que vaig néixer assedegada i això em deu convertir en la víctima perfecta. Sempre he envejat la gent que és capaç de fumar-se’n només un. Jo soc més del paquet sencer, i l’endemà un altre, i un altre. D’estar al bar fins que ens facin fora, veure tots els capítols d’una tirada, escoltar la cançó trenta vegades seguides, estimar del tot fins a prendre mal.
Vint minuts després, en un esforç de centrament majúscul, guanyo la batalla al dit, que llisca avall i més avall, i tanco l’aplicació. Vint minuts que al forat del no espaitemps han semblat dos, i on m’he assabentat de lectures imprescindibles, microhàbits japonesos per una vida millor, l’última hora des del Parlament, com està celebrant l’aniversari la meva amiga Antònia, una recepta de crema de coliflor i aforismes d’aquells que no pots continuar vivint sense tenir presents. D’alguns n’he fet captura de pantalla perquè segur que algun dia els necessito.
Està molt bé que t’arribin en forma de foto les Instructions for living a life de la Mary Oliver —a qui definitivament he decidit fer cas—, i tant que està bé, però i els divuit minuts restants, ¿qui me’ls torna? ¿Quan ocupa la informació sobre cosmètics, sabates, gent que em vol convèncer de coses, cursos i botigues que m’han entaforat com a un ànec per fer foie, i que és molt pitjor que les pauses de Telecinco i Antena 3 juntes?
En algun racó del meu còrtex prefrontal s’acumula tota aquesta merda i teledirigeix el meu dit.
No tinc cap dubte que tot plegat milloraria si medités més. Potser hi vaig aquesta mateixa tarda. Decidit, sí, a veure si hi arribo a temps, miraré l’horari del meu centre de meditació. Amic Google, només vull buscar l’horari, t’ho prometo. ¿Perquè, com es deia aquell altre centre zen que volia provar? I aquell professor, em sembla que feia un taller intensiu aviat. Crec que ho va publicar l’altre dia al seu perfil.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
