L’Aitor, 48, de Manresa, 176 cm, divertit, amant de la natura, després d’un “què tal, encantat”, m’escriu: “Les noies acostumeu a viure del record de lo boniques que éreu de joves, i quasi totes les fotos que pugeu a aquesta aplicació són de l’època. Les meves tenen totes un any com a molt. ¿Tens cap foto per veure’t en l’actualitat?”.
I es queda tan tranquil.
De l’atac de riure i indignació barrejats que m’agafa, m’ennuego tot i que no estic bevent res i no puc evitar al·lucinar en veu alta sola al mig d’una cafeteria. Vull pensar que no és conscient de què ha dit, d’entrada perquè se suposa que la seva intenció és lligar, i deu estar mostrant la seva millor cara. És sensacional la quantitat d’idees, relacions de poder i història de la humanitat que hi pot haver condensades en un parell de frases. Només a partir d’aquestes dues, podríem escriure una tesi doctoral.
Els pressupòsits són infinits. Com amb tots els textos que comencen amb una sentència que engloba tot un gènere, nacionalitat o categoria de persones, ja podem tremolar. Les noies recordem quan érem boniques. Per exclusió, els nois no. Qui sap si també a les noies ens agrada tafanejar i els nois entenen els mapes. O potser resulta també que les noies busquem l’amor romàntic i els nois escampen la llavor; a les noies ens interessa la infermeria i als nois l’aviació i la física nuclear. És que som tan diferents, ¿oi, Aitor?
Les noies vivim del record. El nostre moment actual deu ser una existència buida que no ens deixa més remei que recórrer a les sensacions que teníem quan érem guapes -es veu que ara ja no ho som-. I clar, rememorem aquella “època” gloriosa. ¿Quin és el llindar? ¿Els trenta-cinc? ¿Els quaranta? ¿Quan comença la nostra no-vida, Aitor? ¿Quan se’ns acaba l’”època”? Tinc molta curiositat.
I un altre pressupòsit, aquest en forma d’acusació directa, sense haver preguntat ni tenir-ne cap certesa: la interlocutora del text no ha penjat fotos actuals, ha penjat fotos velles, fotos de “l’època”. No mostra la imatge que té ara, l’oculta; i per tant, menteix. Cosa que, en paraules de l’Aitor, “acostumen” a fer les noies.
Mentir. Tramar-ne alguna. Seduir per interès. Exagerar. Acusar injustament.
I aquí ve el dilema. La meva primera reacció, l’automàtica —que també deu ser digna d’anàlisi d’uns estudis de gènere, a part de material per al meu terapeuta—, és explicar amablement al tal Aitor tot això que hi ha darrere del que m’ha dit. I mentre li escric, m’adono que intento no passar-me de llesta, ni semblar massa alliçonadora, ni massa intensa, ni massa no sé què. Aplico una moderació tan assumida que sembla que porti de sèrie però que ja fa tuf. El mateix tuf que fa que sigui poc probable que a les dones ens interessi la física nuclear.
Em veig mesurant les paraules per no faltar al respecte a algú que d’entrada ja me l’ha faltat a mi. Però vull que m’entengui. Ni que sigui pel bé de les seves futures parelles, de la seva mare, de les dones del seu voltant, em dic. Perquè ho hem d’explicar.
¿O no? Si el que vull és que el missatge arribi, primer de tot ser amable, trobar la manera que m’escoltin. ¿Però he de ser amable amb qui m’insulta? ¿Cal perdre el temps fent entendre als Aitors que ells, en la situació inversa, no ho acceptarien? ¿Cal que li digui al senyor del primer segona que ja sé com funciona la clau del garatge? ¿Al tio de la festa que el seu discurset condescendent sobre el poble on he passat mil estius i que ell no ha trepitjat són segles d’accés desigual al coneixement condensats en forma d’això, de discurset condescendent? ¿Val la pena explicar els mansplainings als mansplainers? ¿Les faltes de respecte a l’Aitor?
¿O seria millor engegar-lo directament i no perdre ni un minut del meu temps parlant amb aquest individu amb qui evidentment no faré ni un cafè, tot i que ell encara no ha entès per què? Perquè, això sí, ell amb la meva resposta hi compta. Queda clar amb un últim pressupòsit del seu text, que no mereix ni un comentari: abans de continuar parlant amb tu, et vull veure bé. Envia’m una foto. Ets una mentidera, però vull veure el teu físic.
Mira, Aitor, sí, el meu aspecte amb quaranta-nou anys és aquest que has vist. Però ja que insisteixes, t’envio una foto encara més actual.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
