Les bombolletes que et baixen esòfag avall mentre ell demana una altra ronda realment no les necessites perquè n’aneu sobrats, de bombolletes. Tampoc necessites l’escalfor del líquid a l’estómac, al pit; també en teniu de sobres. Els seus ulls buscant-te des de la barra t’activen un pessigolleig que et recorre totes les capes internes del cos. ¿Què ho deu fer que un simple contacte visual sigui capaç de provocar una resposta física? Et preguntes com és possible. Fas l’últim glop i notes la temperatura dins teu, barrejada amb les bombolletes i el gust dels seitons.
No necessitaries cap més aliment, podries passar setmanes a base d’aperitius, perquè l’alteració corporal que portes donaria com per viure de l’aire. N’ets conscient. Saps que és una il·lusió hormonal. L’experiència i la divulgació científica et diuen que ara mateix un festival químic inhibeix una part del teu cervell. La part de la lògica i el judici crític, segurament la que més necessites ara mateix. Però també és un fet, això que sentiu, què carai, una realitat inexpugnable. Gaudeix-la, és una sort. No, no. Un miratge. Potser sí, i què, si ho és.
T’agrada veure el debat dins del teu cap i deixar-lo passar com quan medites. Només és un pensament, ve i marxa. Adeu, pensament. També t’agrada el tacte d’un vidre gelat que notes de cop i volta a l’esquena que dus descoberta, i com ell riu darrere teu quan et gires i t’allarga l’ampolla.
S’ha obert pas per la bodega que de tan antiga s’ha tornat moderna i és plena de gom a gom. Però, per més gent que hi hagi allà dins, és ell qui l’omple. És tota els seus rínxols, les espatlles amples, el seu metre vuitanta-dos. Ell l’omple tota, i tu l’omples tota per a ell, ho saps. És qüestió de minuts que fugiu d’aquí per abandonar-vos de nou l’un a l’altre.
Hi torneu sovint. Voleu tornar a aquell migdia i a tots els altres. El vostre lligam és una de les certeses més grans que heu tingut mai, i els cossos no fan més que confirmar-ho. Voldríeu blindar-ho. Ho rescateu sempre que us enyoreu. Intenteu rescatar-ho ara que la bodega és el doble de cara, hi ha un excés de modernets i ja no és el que era; els amos són uns altres i vosaltres també. Perquè això també ho diu la divulgació científica, el desig dura entre un i tres anys.
El cul del got deixa un cercle a la tauleta. T’irrita. L’eixugues amb la mà. Ell no se n’adona i fa girar els glaçons abans de fer un glop. L’observes mentre sents el dring-dring. Convoques el pessigolleig, la il·lusió. Res. Saps què vindrà després, o què solia venir. I, efectivament, ell et busca, però tu t’agafes el teu temps. No voldries confondre el voler amb l’haver de voler. Sobre els vostres caps sobrevola una idea horrible: avui tocaria. Quin horror, aquest “tocaria”. Només és un pensament, adeu, pensament.
És clar que el desig s’ha de mobilitzar, s’ha de provocar. Ho creus fermament i ho saps per experiència, a vegades has començat sense ganes i després t’ho has passat bé. Oi tant. Però també alguna vegada has començat sense ganes i després has continuat sense ganes. I també has començat sense ganes, has continuat sense ganes i no has dit res perquè et sap greu tallar el rotllo. I perquè és ell, sou vosaltres. I en nom dels vostres migdies has trepitjat la frontera.
No, això no t’ha pogut passar. Et coneixes, et respectes. Però la línia que separa l’atendre’t a tu de l’atendre-us a tots dos és fina i punyetera. A vegades és la línia entre escoltar-se i deixar-se d’escoltar. Voler satisfer qui estimes és bonic i divertit, sí, però sempre que no la trepitgis. I això requereix un nivell d’atenció al cos difícil de tenir amb tant soroll. Tu no l’has trepitjat, et dius. ¿O potser sí? Veus passar el debat dins del teu cap.
Totes les dones s’hi deuen haver trobat. Penses en les vegades que també els deu haver passat a les dones del teu voltant. Dones del segle vint-i-u lliures i fortes que saben dir que no però que a vegades, simplement, no ho fan. I fins i tot s’hi posen activament, esportivament, desobeint el cos. Per convocar un passat. Perquè toca. Perquè ell no se’n vagi. Perquè no pensi que s’ho pot passar més bé amb una altra. Per salvar vés a saber què. Perquè no el coneixes gaire i és més fàcil esperar que acabi que donar explicacions. Per automatisme. Per recuperar aquells migdies. Pel motiu que sigui. ¿Quin programari inconscient compleixen? ¿Quines dimensions tindrien, totes aquestes vegades que les dones han desobeït el seu cos, si les sumessim?
La certesa t’esclafa. Només és un pensament. Però aquest no, aquest que no marxi.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
