Un home va heretar la impremta del seu pare. Després del funeral, va entrar al despatx de la impremta, es va asseure a la cadira del pare, va obrir un calaix i s’hi va trobar un sobre on deia “no obrir”. L’home no va saber què fer, si obrir-lo i esbrinar què ocultava el pare, o respectar la seva petició. I es va passar anys anant a treballar a la impremta, on cada dia tot li recordava la possibilitat d’obrir el sobre.
La història l’explica Iñaki Uriarte, que la rescata d’un llibre del filòsof Clément Rosset. És un regal d’aquells impagables en forma de paràgraf. Perquè ell ho mata amb un paràgraf, però a mi m’inquieta, aquest pobre home, em té preocupada. Me l’imagino assegut a la cadira del seu pare amb el sobre al davant, resistint a la temptació, preguntant-se què devia ocultar i per què. Veig aquest home mort de curiositat. Cagat de por.
Una informació inesperada podria fer trontollar la figura del pare, les seves certeses més profundes, fins i tot la seva infància. Alterar l’estructura del seu univers. Com són de sagrats els nostres records. La pel·lícula que ens hem muntat, encara que tingui parts difícils i fosques, ens va bé, ens dona sentit i ens ajuda a sobreviure. El relat que ens fem de les nostres vides és nostre i no volem que ningú ens el toqui. No estem com perquè de cop i volta ens canviïn els personatges principals.
Veig aquest home i la lleialtat cap al pare. S’entén, és clar. Si és el que el pare volia, ho respecto. O bé té forma d’amenaça subtil: si obro el sobre, s’enfadarà. Però s’enfadarà ¿qui? ¿Des d’on? Veig l’home preguntant-se si cal obeir un mort. Fins quan, aquesta fidelitat.
L’home amb el sobre a la mà em ve al cap cada vegada que em pregunto si això que visc ara és realment tal com ho visc, o si farà un gir el dia menys pensat. Si és tal com ho percebo, o si un fet o una dada nova em farà veure-ho tot diferent. Si resulta que aquella relació que em va fer tan feliç en realitat feia aigües per tot arreu. Que sabia de qui m'havia enamorat ni ho dubtava, i patapam.
Se’ns desmunta el relat i això és un daltabaix. Ens en sortirem en la mesura que recollim les miquetes i en construïm un de nou.
No sé si l’home de la impremta es va torturar gaire ni fins on devien arribar les seves pitjors fantasies sobre el secret del seu pare. Un dia, al cap de sis anys, no va poder més i va obrir el sobre. S’hi va trobar una pila de dissenys i proves d'impremta de rètols i adhesius que deien “no obrir”.
“Contorsionismes” és una secció d’Anna Alsina en què investiga tot allò que l'inquieta, la tortura o li fa gràcia, com ara coses aparentment impossibles que resulta que són possibles, o les formes que som capaços d’agafar per adaptar-nos al món.
