Hi ha tantes vegades que la percepció d’una mateixa cosa varia d’una persona a una altra. A vegades penso que devem tenir els sentits diferents. O és cosa de filtres. Veig el bany ronyós i a ell li sembla netíssim. El cubell de la brossa és a vessar, i per a ell mai està prou ple. I llavors hi ha el dia de Portugal.
Perquè aquestes coses, mira, però allò de Portugal és una altra categoria.
Ens havíem desviat de la carretera principal i ens endinsàvem en una zona de bosc que no sortia ni al mapa. Bé, sortir-hi sí que hi sortia però borrosa, expressament difuminada perquè era una àrea militar. Cosa que així d’entrada no fa gaire gràcia, però fins aquí tot correcte. Vaig entaforar el mapa mig trencat al fons de la guantera i ens vam endinsar a la zona borrosa.
Vam baixar del cotxe davant d’una torre de vigilància i ell, sempre tan simpàtic, va tenir l’impuls de saludar. El militar va tornar la salutació amb un gest i va baixar de la torre. No sé per què hem de parlar amb aquest paio, ¿per què no marxem? Està bé que sàpiguen que som aquí. Era un home d’edat indefinida, amb un aire infantil, que semblava massa orgullós de l’escopeta i l’uniforme. Em va sorprendre la seva estatura. ¿Un militar pot ser tan baixet? Semblava que tingués nanisme, vaig dir després, que no, dona, que era baix i prou. Molt inquietant, era.
Ens va saludar il·lusionat; semblava content de parlar amb algú. Potser portava hores sol en aquell racó de món. A ell li va donar la mà, a mi no ho sé, només recordo la seva expressió lasciva mentre em repassava de dalt a baix sense deixar anar l’escopeta. El desig sexual li sortia per tots els porus de la pell. Però la cosa preocupant era que no feia cap esforç per dissimular-ho. O bé no en sabia, o havia decidit jugar-ho expressament.
Els seus ulls quedaven exactament a l’altura dels meus pits i els mantenia allà clavats. Mai m’havia sentit tan despullada davant d’algú. Potser els mira tota l’estona simplement perquè els té al davant, clar, per l’estatura, deu ser això. Però bé que el mira a la cara, a ell, mentre li explica on acaba el camí i les excursions fins al fons de la vall. No li donis detalls, li hauria dit a crits mentre li explicava tan tranquil que teníem pensat fer acampada lliure per allà.
El dia s’acabava i la llum taronja de l’hora màgica ho feia tot encara més estrany. Tenia un riure inquietant que no parava de fer sonar tot i que res feia gràcia. És més aviat curt, em vaig dir. És això, simplement té poques llums. Potser un retard i tot. Molt tranquil·litzador: un paio amb poques llums, amb una escopeta a la mà, que em mira descaradament en un lloc que no surt als mapes i que sap on plantarem la tenda aquesta nit.
Per a mi, una amenaça. Per a ell, un paio estrany que coneix molt bé la zona. Petites diferències de percepció.
M’hauria oblidat de l’escena surrealista amb el militar si no fos perquè hores després, en el silenci absolut del bosc a la nit, ja dins del sac, vam sentir unes passes a l’exterior de la tenda. Eren clarament unes passes, d’una persona o dues segons els meus càlculs, que rodejaven la tenda. El pànic va fabricar dins del meu cap l’escena que vindria a continuació. Vaig recordar que ningú de les nostres famílies sabia on érem, quilòmetres endins de la zona borrosa.
Són gossos, només busquen a les escombraries les restes del sopar. Potser sí. Ell ha dormit més vegades que jo al bosc. Ell ha respirat fondo. No passa res. Intento deixar-me convèncer per la seva serenitat, però el pànic no marxa. L’escena següent es reprodueix amb tota nitidesa dins del meu cap. El militar i la seva escopeta han decidit regalar-se una festa. Escolto les passes. S’apropen cap a la tenda. Té raó, deuen ser gossos. Ell té menys por, ell confia. Fes com ell i calma’t. És clar que a ell no l’han devorat amb la mirada unes hores abans. Mai li ha passat pel cap la idea que l’agredeixin, simplement no és al seu imaginari.
Eren gossos, suposo. L’endemà vam riure. Ell més que jo.
