El primer que sent el vigilant de la torre és un brunzit d'abelles. No s'espanta fins que comprova que són cinc llanxes enemigues que avancen cap al Fòrum. A la seva posició hi ha una arma teledirigida que el primer dia li van explicar com funcionava, però ara no en recorda les instruccions. Mou els dits sobre el tauler de comandaments sense cap resultat. Les abelles s'han convertit en motors de 200 cavalls. Prem un botó verd i l'arma s'encén. Per la pantalleta apareix l'atacant reduït a cinc punts que avancen. Al vigilant, la realitat virtual li apaivaga la por i, de retruc, l'ètica. Ara només ha de detectar qui és ell en aquest mapa lluminós. No se li acut mirar per la finestra. Només sent la remor que es concreta en una primera explosió ben a la vora de la torre de vigilància. L'adrenalina l'omple de clarividència i ja veu qui és: la creueta blava del marge de la pantalla. Si mou el cursor es forma una línia entre aquesta creueta i els punts verds atacants. No és fàcil perquè avancen molt de pressa. El vigilant ha d'anar movent el canell i prémer el botonet just quan els té enxampats. Quan el punt verd desapareix, a fora se sent una nova explosió. És ell qui l'ha causada i ara no pot evitar mirar per la finestra. Hi ha foc sobre del mar. És bonic, pensa, i recorda que el van destinar a la torre de vigilància més externa per la seva habilitat amb els jocs digitals.
Aquesta versió del programa no és gaire bona, rumia el vigilant. Massa austera, per al seu gust. Li hauria agradat que, de fons de pantalla, hi hagués un paisatge desolat: cases mig derruïdes, un bidó de gasolina decaigut, carrers bruts d'una lava marronosa que no se sap ni què és. I ell, en lloc d'una simple creueta blava, fos un forçut de tors tatuat amb una arma d'assalt a cada mà. Es mouria pels carrerons a la recerca no de punts verds, sinó de dolents de debò, dels qui van amb ulleres fosques, tenen la pell idem i fan una cantarella desagradable a cada frase que remuguen. Tampoc li hauria disgustat tenir una companya d'assalt amb els pits sempre a punt de rebentar de tan petita que li va la samarreta de tirants i un cul de photoshop que es mouria amb sensualitat digital. No, el soldat s'ha de limitar a la creueta i al puntet, i hi torna perquè la repetició del joc el fa feliç. Cop de canell i som-hi, una nova llanxa eliminada.
Sent l'èxtasi de qui fa la guerra amb una sola mà, però una nova explosió fa trontollar tota l'estructura de la torre "a prova de bombes", li van assegurar. A la pantalla només pot veure què està passant al mar. S'adona que hi hauria d'haver tres punt verds, però que ja no hi són. No ha estat prou ràpid. Ha de passar al següent nivell del joc per derruir els enemics pendents. Les càmeres instal·lades als murs de la torre li mostren les tres llanxes amarrades. Cadascuna pot portar, pel cap baix, uns deu homes. La multiplicació és senzilla: s'haurà d'enfrontar a trenta enemics. Els veu des de les pantalles que té encastades a la paret del davant. Ara sí que estan ben fets. Ja no són punts verds sinó cossos d'atacants vestits de negre amb les cares pintades a ratlles. Tots són forts, alimentats de gelatines energètiques. Els seus moviments estan molt ben aconseguits i van massa de pressa. Això sí, són d'un blanc i negre verdós de càmera remota.
El vigilant no s'adona que està veient la realitat fins que el terra li trontolla sota els peus. No ha tingut temps de reaccionar i ja és al tercer nivell del joc. Hi ha arribat amb pocs poders. Els assaltants han aconseguit entrar a la torre i provocar una primera explosió per desestabilitzar-la. Ho té fotut. Amb el dit ja no n'hi haurà prou. El vigilant es planta un casc al cap amb un sensor que li permet la visió nocturna. També agafa una arma, que en el món real pesa massa i li enceta els palmells. Aquesta part no li havien explicat gaire. És un tercer nivell incert, amb efecte sorpresa. Va baixant arrapat a la paret i mirant de no fer soroll. Confia que no s'hagi d'enfrontar amb superherois capaços d'atravessar murs. A mesura que es va acostant, en sent les veus. Després s'allunyen, potser s'han adonat de la seva presència. Només resta un so monòton que se sent cada cinc segons, un mi, un la, un do. Té alguna cosa d'hipnòtic i el vigilant va baixant l'escala al seu ritme. Veu que un llum vermell es reflecteix al mur i això li indica que hi és a prop. A l'últim graó, s'adona que el reflex són números: 10, 9, 8, 7... Se n'aparta corrents mentre el compte enrere arriba al zero i l'explosió fa volar pels aires les escales, les parets, el sostre i a ell mateix.
El vigilant queda penjat d'una biga del sostre amb el cap enfora. El cos li ha quedat integrat en la matèria. Té les cames massa lluny per continuar dient que són seves, però recolza el cos en el mur i, el que és el pitjor dels miracles: és viu. Li queden les mans, pensa, els dits per fer la guerra, però ara els ha d'utilitzar per aturar la viscositat que li regalima per la cara. No és sang, és més espessa. Goteja i cau a l'aigua salada. Amb l'enrunament de la torre només té el mar a un metre de distància. Aleshores entén que és el cervell que se li està escolant, però no s'explica com continua conscient. La seva nòvia sempre li deia que només tenia una neurona, potser aquesta encara no se li ha escapat. El vigilant voldria cridar de dolor, com si això servís d'alguna cosa, però no sap si té boca. A la roca més propera, la que acabarà amb ell quan caigui, hi ha un cranc que recula de l'horror. És una criatura més sensible, pensa, més capaç del pas enrere quan cal.
Al vigilant li fa por comprovar la desferra en què ha quedat el seu cos. Només veu que la sang silueteja les esquerdes de la roca. És bonic, però ell ja no pot assaborir la bellesa. Sort que la seva mare no hi és: tants dolors de part per a aquest desenllaç. El vigilant tanca els ulls i és així com veu el seu interior: se li han rebentat les vísceres. Cap és a lloc i la punyetera neurona es resisteix a apagar-se. Encara és capaç de donar una ordre mínima perquè el mecanisme continuï funcionant uns segons i ell pugui notar com el cervell li goteja. És només per donar-li una frase final, un vers, el primer i últim de la seva existència:
"Som mar i al mar tornem".
Descansi en pau.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
