Tinc una frase encastada al cervell. M'ha picat aquesta nit. N'he notat el fibló de la primera paraula. Segur que no comença per una lletra de contorns rodons, no és una C ni encara menys una O. Pot ben bé ser una J amb el seu ganxo d'ham o, potser, una més improbable X, amb la doble pinça de cranca.
Segur que és una frase llarga perquè m'ha arribat a l'hipotàlem, que controla la gana, la set, les ganes de sexe, el son i, per si encara fos poc, l'estat d'ànim. No em moc gaire perquè temo que me'l foradi i m'entrin moltes ganes d'esmorzar un cabrit sencer, jo que soc vegetariana, o de sortir a follar-me tot el que es mou com si m'hagués transformat en un adolescent mascle. ¿I si m'adormo per les cantonades o, al contrari, no puc aclucar l'ull?
Per ara ja m'adono que la frase m'ha alterat l'estat d'ànim. M'irrita. S'ha encastat de manera que no m'arriba al lòbul temporal. M'és indesxifrable i m'ha quedat tan endins que no em surt per la boca. Miro d'inclinar el cap enrere, suaument, per veure si així es decanta cap a l'àrea de la comprensió i entenc què diu d'una punyetera vegada.
Així estic des de fa una bona estona. La meva filla pensa que faig txikung en cadira, no sé si existeix, però diuen que aquests exercicis de la medicina tradicional xinesa estan pensats perquè l'energia vital circuli pel cos sense entrebancs. Jo no demano tant. Si la frase se'm mou una mica en la direcció que la pugui verbalitzar ja en tinc prou.
I em podríeu dir: oblida-la. Ah, sí, com si fos tan fàcil. La frase ja ha passat per l'escorça prefrontal, l'hipocamp, l'amígdala i el cerebel. Ara ja no hi ha qui se la tregui de sobre. No és que faci molta nosa. M'ha fotut quan m'ha despertat a les cinc de la matinada, però ara que ja han passat quatre hores només és un rau-rau. Això sí, pica una mica i no puc evitar rascar-me el cap, com un mico. El problema és que sé que aquest malestar no s'aturarà fins que l'atrapi i l'estampi al paper. Ho sé per experiència. Fa molts anys que em dedico a extirpar-me frases de dins, però mai cap se m'havia quedat tan travessada.
Li he demanat a la meva filla que agafi unes pinces i provi de treure-me-la. Potser és tan llarga que en pot veure el punt final a la base del crani. No sé de quin color deu ser, però espero que no tingui la mala llet dels polls en l'art del camuflatge. En aquest moment, els papers s'han invertit i no puc deixar de recordar quan passava hores a la caça de llémenes al cap de la meva nena. Ja sabia que hi hauria un dia en què ella m'hauria de cuidar, però no preveia que arribaria així, ni que seria tan d'hora. Pacient, noto els seus dits separant els blens de cabell i sé que em costarà acostumar-me a aquesta nova etapa. Potser la frase va d'això, de saber envellir. Si és així, és molt valuosa.
Ara noto que la Laia fa un saltiró:
—La tinc.
No soc a temps de retenir-la, que ja l'ofega en aigua i vinagre. És llarga, sí. Sembla un exemplar molt poc comú, cada cop menys freqüent, la situaria en el gènere de la revelació. Quan estic per llegir-la, comprovo amb estupor que s'ha descolorit, tota recargolada.
—¿Però què has fet, nena?
La meva filla ja és gran, ja és més llesta que jo:
—He fet com em vas ensenyar, mare.
I la frase se m'escola entre els dits mentre noto com se m'infla l'hipotàlem.
