Quanta, quanta mandra

L'odiava amb una calma que contrastava amb la passió amb què l'havia estimat

«Quanta, quanta mandra». Il·lustració: Jack van Campen
«Quanta, quanta mandra». Il·lustració: Jack van Campen

Vivia aterrada pel seu malestar. El drama podia esclatar en qualsevol moment i pel motiu més mínim. Si un mosquit entrava a l'habitació, si la porta no ajustava prou bé, si no hi havia la gerra d'aigua a la nevera, l'estirabot trencava el silenci de la casa. Normalment era un cagundéu que a ella li trepanava les orelles i els sentits. Recordava la veu suau del seu avi: "No malparlaràs de l'Altíssim" i mirava quell home, que un dia havia estat el seu i ara no sabia ni de qui era.

Un dia va començar a odiar-lo, de manera suau, gens violenta. L'odiava amb una calma que contrastava amb la passió amb què l'havia estimat. El menyspreu anava fent pòsit en el cos i mantenia tota la distància que li era possible. Compartien llit, però ella evitava que les pells es freguessin. El contacte li feia angúnia. Tampoc no el mirava gaire. Només quan entrava en el seu camp visual o els pocs cops que s'hi dirigia. El que era inevitable era l'olor. ¿Quina olor fa la ira? La seva. Ella mirava d'aplacar-la amb infusions de menta.

Havien fet intents per solucionar-ho. La clàssica teràpia de parella, el viatge a Irlanda. Per sort, no se n'havien sortit amb la tercera via: tenir una criatura. Amb el fracàs del creuer pel Bàltic, quan el cagundéu va ressonar per la cambra perquè ell no podia obrir la finestra, ella va tenir clar que l'abandonaria. Ja no podia posposar-ho més. El problema era que li feia molta mandra. S'havia acostumat a viure d'aquella manera. Ja no farien més viatges junts, això segur. Només haurien de conviure unes horetes, al vespre i al matí. La nit no comptava perquè dormien. Fora de casa, podia oblidar-se'n. Estava feliç, a la feina, amb les amigues, cantant a la coral. Cada cop tornava més tard i sortia més d'hora. Ell semblava que no se n'adonés, tan endins del seu pou com estava. ¿Què havia de fer, ella? ¿Renunciar al pis per refugiar-se a l'habitació de convidats d'una germana? Sí, molta mandra i així anaven passant els mesos, la vida.

Un dia, ella va fer vuitanta anys i ell encara hi era. Els cagundéu ressonaven més febles, però a ella li feien el mateix efecte. Ja feia temps que fer la maleta era un impossible: les germanes ja no hi eren i l'únic refugi hauria estat una residència. Per sort, si mai se'l mirava, només veia una ombra entre la boirina de les cataractes, però l'olor continuava, persistent, encara més aguditzada. La podia detectar a molta distància, com el gos capta la presència de l'amo o com la bèstia detecta la presa. Va pensar que la segona comparació era la més encertada. ¿Per què ser gos si es podia ser bèstia?

Va comprar cinta aïllant. Quan tornés a proferir el seu cagundéu ja sabria com aturar-lo. Però en el moment d'actuar, no en va ser capaç. La va envair aquella resignació persistent que havia dictat els seus dies. Quanta, quanta mandra, es va dir, i va arrossegar els peus cap a la cuina per fer-se l'última infusió de menta.

"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.

Data de publicació: 26 de juny de 2026
Última modificació: 26 de juny de 2026
Subscriu-te al butlletí de Catorze
Enviem cada setmana un tast de cultura i literatura en català per correu electrònic.
Subscriu-t’hi
Subscriu-t’hi