Ahir vaig conèixer l’Eterna Insatisfeta en un bar. Les dues ens vam apropar a la barra per demanar el mateix i la coincidència va esquerdar l’escut que ens protegeix dels desconeguts. Vam seure juntes i em va explicar que era a la ciutat només dos dies. Avui al matí havia d’atendre els mitjans; a la tarda tenia una trobada amb els seus traductors i, al vespre, havia de fer una lectura pública.
L’Eterna Insatisfeta és escriptora. Li vaig dir que quina sort que tenia i ella es va limitar a moure les espatlles i a fer un rebuf de resignació. Li vaig explicar que jo, l’endemà, aniria a la feina, probablement faria hores extres que ningú comptabilitzaria i, al vespre, sortiria a córrer per apaivagar la mala llet. Un dia toca bar i un altre esport, per no abusar ni d’una cosa ni de l’altra. Ella no va gosar dir que quina sort que tenia, però sí que em va explicar que feia dies que voltava per aquests mons promocionant la seva nova novel·la i que li encantaria recuperar la seva rutina. No em vaig acabar de fer a la idea de què volia dir. Jo, la rutina, mai no l’he volguda recuperar perquè mai no l’he perduda. La meva vida és com un encefalograma pla.
Em vaig adonar que ella era l’Eterna Insatisfeta quan va comentar el Negroni que ens havien servit: massa gel i massa Campari, per al seu gust. Va reclamar cacauets i els va trobar remollits. El seu tamboret ballava i no tenia el respatller prou alt per agafar els ronyons. Jo mai no m’havia adonat d’aquests detalls tan desastrosos del meu bar preferit.
Vaig pensar que potser aquella escriptora d’èxit em podria donar lliçons d’esperit crític. Darrerament tots els savis diuen que no l’hem de perdre i jo ni tan sols sé si n’he tingut mai. Vaig aprofitar l’avinentesa de ser davant d’una mestra en la matèria i la vaig interrogar sobre tot el que us pugueu imaginar: política, esports, gastronomia, urbanisme. No us penseu, també vam entrar en matèries més específiques: matalassos, plantes silvestres i postures de ioga.
L’Eterna Insatisfeta tenia l’esperit crític més desenvolupat del planeta. Quan semblava que allò que comentàvem era ideal, ella feia una frenada i deixava anar un però, un tanmateix, un ep, un val a dir que, i emetia la sentència assenyalant l’error que impedia la satisfacció:
—Els matalassos de llistons no permeten l’emmagatzematge.
—Les violetes són menys intenses que els cards.
—No podem abusar de la postura del gos cap per avall.
Quan ja ens disposàvem a baixar dels tamborets, li vaig fer la pregunta que m’havia estat rondant tota l’estona:
—Amb els teus llibres, ¿ets tan primmirada?
—I tant!
Per això ara soc a la llibreria. No m’ha costat gens trobar la seva novel·la. La tenen exposada al costat de les caixes, repetida molts cops, com en el plafó d’una màquina escurabutxaques. Té una portada llampant amb una dona mig nua que no és ella, però que el lector s’ho pot pensar. Coses dels de màrqueting, em va comentar ahir amb mala cara.
M’he assegut en una butaqueta i n’he llegit unes vint pàgines. ¿Què voleu que us digui? És tan perfecta que fa fàstic. L’Eterna Insatisfeta no sap que voler agradar és agradar a l’ordinari. Sembla que hagi posat el pilot automàtic del text predictiu. Cada paraula és la que se suposa que ha de seguir l’anterior. ¿I si ho ha fet amb IA?, em murmura una veueta interior. És el meu esperit crític balbucejant, el plançó que tinc al cervell des d’ahir.
Finalment, m’he atrevit a fer-li la pregunta enviant-li un Signal —la xarxa que aquest matí, amb l’esperit crític activat, ha substituït el meu WhatsApp de Mark Zuckerberg—. L’Eterna Insatisfeta triga a llegir el meu missatge perquè deu estar atenent les preguntes dels periodistes, que segur que troba repetitives i enervants. Jo espero pacient al meu racó de la llibreria. De la mà d’una protagonista correcta avanço per una trama lineal amb un argument suat fins que sona un senyal. És ella:
—Ves a la merda.
Mai no sabré què li ha molestat de mi, a l’Eterna Insatisfeta. Hi ha tantíssimes possibilitats!
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
