Vivien en mons paral·lels. La geometria indicava que mai no es trobarien. Recorrerien rutes equidistants sense cap punt d’intersecció, però les lleis, un bon dia, van canviar per a tots dos. Primer van haver de creuar oceans d’espai, matèria i circumstàncies per trobar-se. Ella vivia lluny; ell vivia a prop. Ella tornava a prop; ell marxava lluny. Ella buscava un angle precís; ell difuminava una línia. I cap dels dos encara no sabia que ella construïa murs i ell els pintava.
Ara tots tenen una explicació, és clar, diuen que és a causa de la teoria del caos, diuen que per l’efecte papallona, diuen que per allò de l’aleteig inicial que produeix canvis en les prediccions de l’oratge. Ningú no sap que en el seu cas no va ser per un aleteig, va ser per una brisa.
Aquell dia feia fresca i ella només duia un xal verd de gasa fina per cobrir-se. Va entrar a la petita església buscant refugi. Portava tants anys fora de casa que ja no recordava com et pot arribar a emparar el romànic. Havia estat una tarda estranya, de recuperar olors, de redescobrir detalls. Li agradava caminar i havia sentit que les idees fluïen amb els seus passos. Podia descartar angoixes, deixar-les enrere, i entomar bons auguris com qui agafa una branca de romaní dels marges i en conserva l’aroma als dits. Les espines dels esbarzers ja no l’esgarraparien. S’ho havia proposat.
Era l’hora blava, quan el dia ja queia en el silenci i la nit encara no s’havia despertat. Al temple només hi entrava llum per la corrua de finestres de l’absis. Va seure en el primer banc i un cruixit de fusta seca va trencar el silenci. Quan els ulls se li van acostumar a la penombra es va adonar que al lateral dret de la nau hi havia una bastida. Era de tres pisos, s’enfilava fins al sostre i entre l’estructura va entreveure l’esguard d’una dona.
Va ser a temps de reprimir un crit que només l’hauria espantat a ella. La cara d’aquella madonna a mig fer tenia els seus ulls, la seva boca, els seus cabells. El mur de l’esglesiola li estava retornant el seu rostre, amb una expressió serena, la que feia molt de temps que buscava, la que havia trobat aquella mateixa tarda, la que no esgarraparien els esbarzers. Era com si s’hagués encarat a un mirall.
A poc a poc, va pujar per l’estructura, mirant de no trencar un silenci que se li feia sagrat. Sentia el rovell a les mans, notava l’olor de la pintura encara fresca, el frec dels plàstics protectors li provocava calfreds. Va recordar que, quan encara estudiava arquitectura, un dia els van portar a visitar la rehabilitació d’una façana. Els van repartir cascos, els van fer pujar en filera, ella era de les últimes.
Aquell vespre pujava sola, amb el cap descobert, la curiositat a flor de pell. Va seure a la passera superior, amb por de mirar a sota. No volia trencar el miratge de la foscor, però sabia que si no ho comprovava, aquella nit no podria agafar el son. Finalment va decidir-se: amb el mòbil va il·luminar aquella cara que se sabia seva. Va somriure al mur. El rostre va restar immòbil, però la seva placidesa de verds i ocres li va repetir el missatge: les espines dels esbarzers ja no l’esgarraparien, no. I es va cobrir els cabells foscos amb el xal verd, per assemblar-se encara més al seu propi rostre.
L’endemà, el pintor de frescos va arribar ben d’hora a l’església i va seure al primer banc. Abans de posar-se mans a l’obra, deixava que l’edifici el cobrís amb totes les seves proporcions, ara l’espai, ara la matèria, ara la llum. Es va recrear en l’aroma de l’encens, de la cera, de les pintures i d’una nova olor que encara no sabia reconèixer, un perfum difús, una brisa de romaní.
Feia mesos que treballava en els frescos de l’esglesiola. Havia traçat les pinzellades amb decisió i delicadesa, havia pintat hores i hores concentrat sobre l’allisat de morter de calç apagada. Era una feina solitària, però que li donava bons motius per ser al món: buscar la força de les imatges, el poder dels símbols, la personalitat dels pigments i l’impacte del color a l’espai.
Després de la pausa obligada, va pujar per la bastida, gairebé d’un salt de tan avesat com n’estava. Havia preparat el cos per a una tasca de mesos i mesos, que sabia ben feixuga. L’havia entrenat a base d’exercicis per després forçar els braços, equilibrar l’esquena, esquivar el dolor.
En el primer tram de l’obra va pintar tal com ho havia planejat en els esbossos. Ja no es va permetre pensar, cap canvi de ruta, cap desviació. Havia arribat el moment de només fer. Coneixia prou bé l’ofici, n’era un hereu. Sabia que havia d’aprofitar el temps al màxim mentre el morter de calç encara era fresc, el reconfortava estar sotmès al dictat dels elements. Sí, s’havia emmotllat al ritme requerit i ja feia setmanes que hauria donat la feina per enllestida, si no fos per aquell rostre de la madonna que el tenia capficat. Els altres elements de la composició els havia tret d’estudis, de lectures, de barallar-se hores i hores amb documents, però aquella cara li havia aparegut ben viva, una imatge aturada, l’expressió serena d’una dona a l’aeroport internacional de Qatar. Entre l’enlluernament del luxe, el tràfec dels viatgers i els reclams xarons de les marques havia descobert aquells ulls foscos, penetrants, i en el mateix instant havia sabut que la pintaria.
Ara, però, no acabava d’estar prou satisfet amb el resultat. Havia aplicat el verd de crom per al vel i el trobava massa opac, massa aspre. Ho havia provat amb el de Xipre, però tampoc l’havia convençut. El contrast amb el negre brillant dels cabells esmorteïa la potència d’un verd que ell volia ben viu. Era com si la cara de la seva madonna estigués envoltada per fulles d’esbarzers. No, no era aquest el pigment que s’esqueia amb el rostre que un any abans havia atrapat la seva mirada entre la brillantor artificial de l’aeroport. Ho recordava bé: parets de plata, sostre de llum, moqueta grisa, Gucci, Prada, Dior, Godiva, Harrods, Bulgari, res havia pogut vèncer la serenitat d’aquella madonna que ara maldava per reproduir. La volia tal com l’havia sentida, com una aparició. Potser hi havia d’aplicar aquell verd tan especial, el verdaccio. Aquell matí es disposava a provar-ho i ja tenia la tasseta amb el pigment a punt. Aquella madonna es mereixia el verd de l’herba que acaba de sortir, el dels primers brots dels ametllers, un verd que fes olor de futur.
Ella ha dormit a la fonda, neguitosa. A l’hora d’esmorzar, li han explicat que el pintor de frescos comença la jornada ben d’hora. Ha esperat una estona abans de dirigir-se a l’esglesiola, per no semblar massa precipitada. L’enigma de la seva cara estampada al fresc l’ha omplert d’interrogants, però a la llum del dia ha pensat que potser tot havia estat fruit de la seva imaginació. Altres cops, la vida ja li ha regalat encanteris que després ha esgarrat la raó.
Quan ell es disposa a fregar el mur amb les primeres pinzellades, ella entra al temple. Amb la claror de dia, la nau li sembla més petita. El veu difuminat entre els plàstics, assegut dalt de tot de la bastida. Va amb un mono blanc que al llarg del dia se li va omplint de regalims de colors. Si no fos perquè no té ales, semblaria un àngel de Berlín. Ella s’adona que està concentrat i no gosa interrompre’l. Pensa que tornarà després, però hi ha una força que li impedeix seguir el dictat dels seus propis manaments. El cos li ordena enfilar-se per la bastida, tal com ho va fer el dia abans. Avui ja coneix el camí i amb la claror no li fa tanta basarda. L’únic que tem és la reacció de l’home. No sap si s’espantarà per la intrusa, si li molestarà la interrupció i l’engegarà de mala manera, però el pintor no sembla adonar-se de la seva presència, focalitzat com està, ara ho veu, en el seu rostre. Sí, no es pot enganyar amb falsos miratges: és ella. Té ganes d’encarar-se a l’home, demanar-li per què continua amb els retocs si el resultat ja està enllestit. Intueix, però, que no es pot ficar pel mig. És la seva obra, però és el seu rostre. Qui mana? Qui fa o qui inspira? Mai no s’ho havia preguntat. Potser en lloc de ser dos podrien jugar a ser un. Tant se val qui faci, tant se val qui inspiri.
Decideix acostar-se encara més a l’home i és el moviment de la passera el que l’alerta. Ell es gira. S’adona de l’aparició, de la coincidència. No s’espanta. Somriu. Amb un gest, li indica que és benvinguda, que segui al seu costat. Cap dels dos encara no sap si parlen la mateixa llengua.
Ella entén de seguida què passa: és aquest verd d’esbarzer que li enterboleix la serenor. Té ganes d’explicar-li que ja no es deixarà esgarrapar mai més, però se n’està. Intueix que ja hi haurà temps per a les confidències. Tindran anys per explicar-se, per saber-se. Aleshores ell veu que ella porta el mocador verd envoltant-li el coll i amb un gest suau li cobreix el cap. Sí, aquest verd és un verd que il·lumina, un verd amb olor de futur, just és aquesta la plenitud que buscava. No calen paraules. Ella ho comprèn. Ell ho comprèn. Ja tot està escrit. Ara només els caldrà pintar-ho.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
