Darrerament és com si els avions fossin ocells de nit. Sempre em toca volar de matinada. Arribo als aeroports i topo amb la buidor de comerç tancat. M'assec en un banc gris, d'aquells amb braços perquè ningú hi pugui jeure (no hi ha pietat) i contemplo com el cel va canviant de color, molt a poc a poc. De tant en tant, he de vigilar que algú del servei de neteja no se m'endugui els peus amb aquells tirassos gegants que deixen el terra brillant perquè el trepitgi una gentada. He de reconèixer que fins avui jo també en deia mopes.
Quan no hi ha tràfec, els llocs immensos són estranys. Els aeroports buits no tenen la categoria de platja deserta ni de cim de muntanya. Massa comoditat artificiosa, no em serveixen ni per sentir-me sola. Sempre comprovo tres o quatre cops si ho tinc tot: passaport, mòbil, carregador. Després torno a repenjar-me i la mirada se'm perd pels grans finestrals. No embarco fins a l'últim moment, per notar certa emoció, i sovint m'entretinc mirant els noms de les companyies aèries estampats als lloms dels avions. Imagino els seus destins, encara que alguns cops dubto d'on pertanyen. N'hi ha d'evidents com Qatar Airways i Singapore Airlines, però n'hi ha d'imprecisos, que permeten l'especulació, que em distreuen. Imagino que Aeroflot em portarà a un planeta líquid, un parc aquàtic gegant, una Venècia multiplicada, i que Aer Lingus s'ha especialitzat en turisme sexual. No entenc per què encara no l'han prohibida. Cert, no hi ha pietat.
Així em passen les hores, que sempre són dues, un marge exagerat per als imprevistos que puguin sorgir pel camí i que mai no sorgeixen: que em quedi tancada a l'ascensor; que el taxista em segresti; que rellisqui i em trenqui la cama just a l'entrada de la terminal. Sobretot en els vols de nit, arribo massa d'hora a l'aeroport. No hi ha la variable del trànsit i hi arribo volant, disculpeu la brometa. Aleshores allargo el moment de la facturació perquè m'agrada el risc controlat. Així tinc temps per anar al lavabo uns quants cops i investigar com s'estira la cadena, com s'obre l'aigua, què fer perquè surti calenta. No sempre és fàcil, encara que no cal el grau d'enginyeria que requereixen les dutxes dels hotels. També tinc temps de buscar una font. Sovint no la trobo. ¿Ho he dit, que no hi ha pietat? L'aigua s'ha de comprar i la cobren com si fos whisky japonès.
Avui ja fa dues hores, o potser són tres o quatre i encara estic sola a l'aeroport. Tinc tendència a les distopies i em costa reconèixer quan són reals, però he de reconèixer que aquest matí les botigues ja haurien d'estar obertes i la gentada ja hauria d'avançar apressada com si no hi hagués un demà. ¿Potser és que per fi ha arribat el dia en què no hi ha demà? M'alço per buscar algú que m'ho confirmi i m'adono que les portes d'embarcament també són tancades. Al fons, veig un home amb un tiràs gegant i aquest cop no l'esquivo, tot al contrari. Hi poso els peus a sota perquè em miri. Porta auriculars i ni m'havia detectat, així que li soc una aparició i em diu Quequiere?, com un estirabot.
Balbucejo:
—¿Què passa? ¿Per què no hi ha ningú?
Ell sembla encantat de poder informar-me:
—S'ha acabat el querosè, miniña, ni caps de setmana a Badem Badem, ni concerts a París, ni escapadetes a Florència. El sistema, caput.
No pot dissimular cert cofoisme i jo em quedo palplantada, desconcertada, desubicada, amb un fort desig que el seu tiràs se m'endugui, però, no ho fa: de vegades sí que hi ha pietat.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
