Al metro, tots inclinem el cap com monjos en un cor. Mirem la pantalla deixant-nos amarar per la llum del món. Tot és aquí dins: la família, els amics, els desconeguts del planeta. Lloat sigui el sistema operatiu que ens enllaça els uns als altres. A la pantalla de la dona de la meva esquerra desfilen gats i cuiners. A la pantalla de la dreta, una altra dona aplega boletes que es fonen quan són del mateix color. A la meva, s'hi ha quedat penjant un interrogant amb el seu punt minúscul i ara espero que unes ratlletes es tornin blaves. Voldrà dir que la Melissa m'ha llegit. Li he demanat si aquest vespre vol venir a córrer. No em respon. Tant se val. Escoltaré el podcast d'aquell filòsof que parla de la desaparició de l'altre. ¿Com es diu? ¿Han? Sí, però, ¿de nom? ¿Chul Chul? Mai no em surt. En un altre temps trucaria la meva germana, que té una memòria d'elefant, i això ens portaria a criticar la nostra mare, potser a donar-nos una recepta que hem descobert, demà faríem un cafè juntes al bar del barri i el cambrer ens coneixeria.
Ho miro a google: Byung-Chul. Alço la vista per retenir-ho. Ho aconsellava una influencer: ens hem de concentrar un segon i fixar les paraules al cervell mentre mirem el buit. Al buit hi ha una dona amb un nadó. Li cedeixo el seient i mussita un gràcies. La primera veu que se'm dirigeix en vint hores. M'agradaria preguntar-li quants mesos té la criatura, si és nen o nena, però no és oportú, potser seria indiscret.
En deu minuts sóc a casa i em poso un youtube de gimnàstica: cardio sense salts. Ja sortiré al parc un altre dia, amb Melissa o amb Byung-Chul Han. La professora em diu que ho estic fent molt bé i m'anima des de la pantalla. Dale, dale, no pares! Jo panteixo, disciplinada. Sé que no em veu, però és igual. Funciona. Ella es dirigeix a la seva càmera, imagina que hi ha algú al davant. Sí, hi ha algú: en algun moment ha tingut 28 M visualitzacions. De vegades posa K. No sé quin tipus de gent són les M ni les K.
Em regalo una pizza després d'estar mitja hora cuidant el meu cor. M'ho mereixo. Truco a la meva pizzeria preferida. Els imagino pastant, fornejant, servint. Massa atrafegats per atendre'm. Em redirigeixen a la web i puc veure fotos de la seva oferta. Allà em permeto tota una eternitat per triar entre quatre estacions o quatre formatges. Quan pitjo el botó el procés s'accelera: del menú al banc, del banc a google maps, de google maps a la porta. Ja sona el timbre. Un casc fumat em serveix. Em diu: Tenga. La segona paraula en vint-i-dues hores.
Mentre devoro la massa estovada, el mòbil em sobresalta. Veig que el xat de la família està animat. És l'aniversari del meu nebot. Li llanço un felicitats amb unes serpentines. Em torna una careta amb cors. Fa mesos que no parlem. Veig que està en línia i li pregunto si li va bé que el truqui. Ja he après que trucar sense avisar és massa intrusiu. Les ratlletes continuen grises i surto de casa. El meu barri és de voreres amples i el passeig és agradable. No sé per què, però no puc parar de caminar sense saber ni què busco, ¿potser la tercera paraula del dia? De sobte, em sona el mòbil. És la Melissa i no em diu una paraula, sinó tres:
—¿Sortim a córrer?
—Sí, sí, fugim d'aquí.
Em respon amb tres caretes inclinades i somrients. Busco en va l'emoticona de la desesperació.
"Desobediències" és una secció de contes d'Ada Castells, il·lustrats per Jack Van Campen, que brollen del desconcert que ens provoca l'actualitat.
