Ni samarretes, ni iogurts, ni barres de pa: la cosa que dec haver comprat més cops són ulleres de natació. I encara ha d’arribar el dia que en trobi unes que em vagin bé. O s’entelen o m’hi entra el mar sencer o em deixen una marca que em dura setmanes. Sempre en duc un parell de recanvi a la piscina, perquè sé que a mitja sessió hauré de recórrer a les que escalfen banqueta. Si hi ha sort, puc aguantar tota l’hora amb les mateixes, però quan me les trec semblo a punt d’entrar en un centre de desintoxicació. I sí que soc addicta, de fet: a comprar ulleres de natació.
M’agrada la versió de mi que es compra unes ulleres amb la il·lusió que seran les bones: les que impediran el pas de l’aigua, es mantindran transparents com un vidre net i no m’estamparan cap marca a la cara. Aquesta Eva confirma que porto una optimista a dins, tot i que de vegades ho dissimulo tant que els de casa m’esbronquen perquè, com deia en Calders, l’optimisme resol situacions i el pessimisme no ha servit mai de res.
Aquest setembre he comprat quatre ulleres de nedar al Decathlon i dues més per internet: els algoritmes m’han descobert l’obsessió i m’ofereixen promeses de silicona i policarbonat, amb tractament antibaf i protecció contra els raigs solars. Fracàs rere fracàs, però no em rendeixo. Dimecres la dependenta de la botiga del gimnàs fins i tot me’n va regalar unes, no sé gaire per què. Potser li vaig fer pena quan li vaig explicar que m’he passat dècades a la recerca de les ulleres perfectes.
Encara no les he estrenat. Estic convençuda que aquestes, sí. I em fa por que llavors la vida deixi de tenir sentit.
