S’ha assecat el gessamí de casa, la metàfora m’ha caigut com un test al cap i la veueta de dins m’ha dit enhorabona, no saps ni regar les plantes.
Té mala llet, la veueta. I quan no és ella és algú que tens a prop i et deixa anar elogis amb retret incorporat, o directament una veuassa que t’eixorda mentre et fa saber tot el que no saps fer.
En una cosa sí que hi tinc la mà trencada, això no m’ho negarà ningú: em sé fer petita fins que desaparec. M’arronso tota, em torno un cabdell acomplexat que no es creu amb dret ni a cabre en un calaix. Dimecres vaig salvar unes agulles de dins d’un moble vell perquè el nou llogater del pis deia que li feien nosa. Les agulles. Pots ser una agulla i ocupar massa espai.
Les fulles seques del gessamí ja són al contenidor de brossa orgànica, però m’ha semblat veure que les tiges comencen a rebrotar. M’he passat dos mesos sense escriure i avui m’he dit fora excuses, obre la llibreta d’una vegada. La calor ha rostit el gessamí, però la buguenvíl·lea del costat s’enfila sense por. Desborda la jardinera i es veu des del carrer si mires amunt.
¿T'imagines que et donen per mort abans d'hora? Aquest matí he pujat al terrat a estendre una rentadora i, de les flors que encara han de néixer, ja n’he sentit l’olor.
