Sempre que m'ensenyen un pis i m'imagino vivint-hi, em pregunto si s'hi podrien fer festes. Compto quantes persones cabrien entre la cuina, la sala d'estar i la terrassa o el balcó. Penso on deixarien les copes, on s'amuntegarien els abrics, qui acabaria assegut al parquet. Gairebé els veig: parlen, riuen, es toquen. Jo també hi soc: intento que ningú noti que em sento tan fora de lloc.
Les festes em cansen abans de començar. La millor versió de mi no la coneixeràs en una festa. No n'he fet mai cap a casa, però el meu cervell actua com si en muntés una cada dissabte. El menjador és petit, em dic, sort que la cuina és oberta i que la gent també podria seure al racó de sota l'escala.
¿La gent? ¿Quina gent? Soc la que s'inhibeix quan té tres interlocutors al davant. Tinc una fòbia social diagnosticada fa anys i domesticada d'aquella manera. Bec aigua sense gas, no sé on posar les mans, la bateria se'm gasta més de pressa que la d'un iPhone de segona mà.
No m'agraden les festes. M'empesco excuses per no anar-hi i, quan hi vaig, només flirtejo amb la porta. Però ensenya'm un pis buit i t'hi faré entrar una multitud. En una altra vida devia ser més simpàtica, més sociable, definitivament millor.
Fa una estona he pujat al terrat a estendre la roba i m'ha semblat que sonava una cançó lenta. M'he vist ballant amb tu i amb tu i amb tu fins a la fi del món.
