Hi va haver un dia, ara fa uns quants dies, que vaig plorar tot el dia. Una mena de col·lapse, suposo. Com em passava de tant en tant durant l'època de dona fèrtil, quan em creia que tenia set-cents setanta-set mil motius objectius per tallar-me les venes i l'endemà em venia la regla.
Aquell dilluns d'avui fa tres dilluns, entre sanglots, vaig decidir coses. No vaig ser jo, o no ben bé. Jo prou feina tenia a gastar mocadors de paper. Va ser aquella part de mi que arriba als llocs per un altre lloc. Que no sap argumentar però gosa triar camins, i els sol triar amb encert.
És arrogant, la intuïció. Conscient del seu superpoder, se'n riu dels meus intents lents i fallits d'anar pas a pas i analitzar els perquès. Ella va per feina, em xiva a l'acte la solució del problema i em fa sentir culpable, com si hagués copiat en un examen i no em mereixés la nota que he tret.
Li acostumo a fer cas perquè fa temps que ens coneixem i la malparida s'equivoca poc. Quan he volgut ignorar-la i anar a la meva, m'he fotut hòsties de les de trencar-me les dents. Amb el meu millor amic ens havíem passat nits senceres invocant-la perquè ens ajudés a desfer nusos dels que semblen impossibles. Ell i jo compartíem casa, fills i aquesta intuïció meva que duc plantada al cap i em mira des de dalt perquè s'ho pot permetre.
És vanitosa, la intuïció. Però està sempre a l'aguait per si m'ha de donar un cop de mà. ¿Que em bloquejo i em torno estàtua? Ja la tinc asseguda al volant i agafant el carril exprés mentre els meus pensaments lògics, pobrets, avancen a pas de tortuga o ni això.
És un regal dels déus, una puta meravella, la petita criatura que m'humilia amb els ulls tancats i em salva del món i de mi mateixa.
