Feia anys que la finestra de l'habitació era nua. Quan vam instal·lar-nos a casa, vam reaprofitar les cortines que teníem a l'anterior, però vam acabar traient-les perquè ja no esqueien ni a l'espai ni a nosaltres. Eren semitransparents, tot s'hi traslluïa; el món s'escolava a l'interior, i amb ell el brogit de totes les coses. Les vam despenjar però la barra va quedar allà, òrfena de tot propòsit. Vam encetar aleshores un llarg camí per trobar les cortines perfectes: prou llargues, prou boniques, prou espesses. La cerca ha durat catorze anys, ni més ni menys. Val a dir que no sempre ha estat activa: al final t'acabes acostumant a l'espai que tens; saps que hi manca alguna cosa, però ¿què hi pots fer, si mai són prou llargues ni prou boniques ni prou espesses? Ho deixes córrer perquè tens altres prioritats: fer llenya o posar rentades o canviar les finestres antigues, amb vidres de tel de ceba. I el temps va empenyent. Una empenta i una altra, fins a catorze.
Moltes nits em sobresalta el cop sec de la persiana enrotllable sobre el brancal. Després, un fregadís com d'esgarrapada a l'arcadeta de la finestra. Sempre s'hi encalla per la banda esquerra, que és d'on justeja. Torta d'un costat i amb la corda pengim-penjam, prova d'alliberar-se. És el vent, que juga a desvetllar-me; sovint em provoca una fiblada de pànic glaçat. Espant sobtós, inquietud duradora, perill imminent. Encenc el llum i em miro el finestral nu, un rectangle immens de fusta amb quatre de més petits a banda i banda del muntant. Al seu darrere, desenes de llistons verds parteixen l'exterior en franges rectes i primes. Detesto les persianes verd aigua descolorides, els guarniments verd aigua escrostonats, les portes verd aigua de dins i de fora, d'aquell color d'abans que no és ni vell ni antic, ni càlid ni fred. Un verd tronat que és i no és.
I avorreixo les línies rectes. No puc agafar el son i compto. Una sola finestra són quaranta-vuit angles rectes, dotze rectangles, sis frontisses. Darrere, setanta làmines que tallen el paisatge a la juliana, xac-xac-xac. Entre el llindar del finestral i el llistó de la persiana, una teranyina esborrifada que em molesta però que no penso mai a treure. Massa soroll visual. Massa fred, hivern i estiu. Catorze hiverns i catorze estius. I un bon dia, quan ja no esperava que d'aquella barra en pengés mai més res, m'hi topo gairebé per casualitat: prou llargues, prou boniques, prou espesses. N'encarrego dos parells, que a l'estudi també en falten. Les pengem. La vida canvia.
Canvia de debò. Encortinada, la cambra és una altra. És un lloc agradable, càlid, segur. El desgavell de línies i materials (fusta, vidre, ferro, plàstic) ha esdevingut una gran taca flonja del color de la mostassa, ondulada com un camp de blat madur. Tot millora: ara es veu més el mirall rococó de la besàvia, però no embafa. Ara la funda nòrdica, de quadres de colors, fa joc amb alguna cosa. El niu ja no és un gabial; és una lloriguera blana.
Per fer-ho encara millor, la cortina és tèrmica: aïlla del fred i de la calor, però també del soroll. El vent pot jugar tant com vulgui; el gall pot esgargamellar-se, si li plau. Aïllada del món descanso millor, estimo millor, llegeixo millor. El recolliment és vida, també quan treballo i és fosc. Córrer el cortinatge terracota de l'estudi i respirar d'alleujament és tot u, com si la nit ja no em sotgés allà darrere. Estàlvia al meu nieró de fang.
L'altre dia, per exemple, vespre de concert. La música m'extasia, em causa una impressió pregona. Em passa amb els directes, no pas sempre ni amb tots, i amb alguns —pocs— enregistraments. Necessito les llàgrimes per conduir aquell devessall de sensacions. Sento la música a la sang, a les temples, al sexe, als pulmons; la respiro i la mastego i oh!, us asseguro que en aquests moments voldríeu ser a la meva pell. Un cos que és melodia, harmonia i ritme, una corda viva que vibra per simpatia. Tant sóc una onada que rodola i s'esqueixa al rompent com una posta de sol d'hivern, encesa i neta. Tant el galop de cent cavalls ardits com una brisa de llebeig. La música se m'enduu, em travessa tota i no puc sinó lliurar-m'hi. Entra pell endins i m'arrossega amb una potència aclaparadora que destil·lo a través del plor. És un plorar tranquil, d'anar vessant, però que ve d'una força que les paraules no poden dir. ¿Recordeu l'escena en què la pretty woman va a veure La Traviata? Jo ho diria menys groller, però vindria a ser això. Com la Rosalia escoltant el Virolai: emoció encarnada.
Doncs això, que l'altre dia m'hauria convingut tenir a mà una cortineta portàtil (i molts altres dies, també). Vull plorar sola. Que no sapigueu res de mi, d'allò que passa dins del vast món interior en què visc. D'aquest món que és només meu perquè és l'únic espai segur. No vull que la senyora del costat em vegi. Que ja sé que no em mira i que està més pendent de comentar la jugada amb el seu acompanyant (¡Pero qué finas son, oye!), però així i tot és una torbació tan íntima que no la vull compartir. Un plaer tan gran que el reclamo tot per a mi.
—¿Què t'ha semblat? —va demanar-me una amiga en sortir.
—Quin fart de plorar! Hauria volgut amagar-me.
—¿Amagar-te? Deixa't anar, dona!
—Que soc jo, Maria... que no em deixo anar ni quan faig un pet!
Ja ho veieu, al pic de l'èxtasi em va sortir la Vivian Ward que porto a dins. Suposo que era una manera de reduir la intensitat i tornar al món. Però encara no volia baixar a la Terra. De vegades a Mart s'hi està bé: al capdavall, també és casa. Volia gaudir una mica més del trasbals que dues veus, un violoncel i un pandero m'havien provocat. Deixar-se anar: la mare dels ous. No em podia deixar anar ni volia fer-ho. Vaig marxar lleugera per allargar la delectança. Cinc minuts més. Hauria volgut recloure'm en un cau, rere un vel, dins d'un confessionari o en una cabina de votació, tant m'era. Córrer la cortina per fugir de tot i de tothom, seguir essent música fins al fade-out. En absència d'un refugi físic, la nit va fer el fet. Una capa negra d'invisibilitat que em vaig cordar alleujada.
Ara que parlem de capes, i tornant al cortinatge, un reconeixement. El meu superheroi de capçalera tenia raó. És ben veritat que els petits canvis són poderosos. No havia previst l'abast d'instal·lar un parament tan senzill, de debò que no. M'adono però de les conseqüències de no haver-ho fet fins ara; no arribava a ser conscient de fins a quin punt necessitava aquesta calma visual, aquest silenci, la calidesa d'un abric amable. De vegades n'hi ha prou amb ben poca cosa per assolir el benestar: assistir a un concert per carregar piles, apagar els llums, desterrar els assecadors, penjar LES cortines.
Acabo aquesta cambra i me'n vaig a la meva. Correré les cortines i el món quedarà allà fora, intens i incomprensible. Encendré el llum de la tauleta de nit, llegiré una estona, me les miraré altra vegada com aquell qui contempla un quadre i m'adormiré fins demà. Bufarà el vent però no tindré cap esglai. El gall cantarà però el sentiré de lluny. Perquè el gall és només un gall, com recordava la Míriam Cano l'altre dia. Però les cortines noves —llargues, boniques, espesses— no són només unes cortines.
"Les marcianes" és una secció escrita per Cristina Armengol que contempla la realitat amb la mirada atípica de les dones adultes que han provat d'encaixar en un món que no entenen ni les entén. Dones neurodivergents que ja no volen encaixar més, sinó viure com són.
