A mi, sincerament, el que m’agrada és parar taula. M’encanta. Triar quins plats van millor amb les estovalles. Plegar amb cura els tovallons. Mai no sé ben bé en quin ordre van els coberts, així que aplico un criteri purament estètic. Tant se val, la gent que s’asseu a la meva taula tampoc no crec que se n’adoni. M’agrada comprar gerres d’aigua i els gots a joc. Em fascinen les tassetes, amb els seus platets, les culleretes diminutes reposant al costat. Les safates. Les plates. Tenir un cistellet per a les llesques de pa: això m’encanta. Fins i tot, quan he tingut taules grans, hi he posat espelmes per crear ambient. I encara que de seguida desapareguin de taula, de vegades fins i tot hi he posat unes flors fresques al mig. M’encantaria tenir una taula rodona, de fusta bona, perquè tothom pogués parlar i mirar-se a la cara mentre esmorza, dina o sopa. No n’he tingut mai cap de rodona, sempre han estat rectangulars. Ovalades, com a màxim. A la meva taula, si ho puc evitar, no hi ha plàstic. Això vol dir que després sempre hi ha un munt de trastos per rentar, però és que, després de parar taula, el que més m’agrada és rentar els plats quan tots els convidats ja han marxat. Parar taula sempre ha estat la meva tasca domèstica preferida. I així va ser com vaig saber que m’havia enamorat. Perquè, de cop, el que més volia era cuinar. Jo no vull cuinar mai, però en aquella època tenia moltes ganes d’anar a comprar, de triar bé tots els productes, tan frescos com fos possible. Que, com a la taula, hi hagués el mínim de plàstic al cistell. Comprar-ho tot, tallar-ho tot, salpebrar-ho tot, preparar-ho tot, cuinar-ho tot, disposar-ho tot.
I allò —estar enamorada i posar-me a cuinar— es va anar estenent per tota la casa, com un núvol. M’agradava, mentre va durar aquell amor, tenir-ho tot molt ben cuidat. Hi ha persones que et provoquen això, que vulguis tenir-ho tot perfecte per quan arribin. Disposar-ho tot com si haguessis de rebre una visita oficial de la Casa Reial d’Anglaterra. Crec que va ser llavors que vaig comprendre la necessitat de les nostres mares i àvies de tenir un aixovar, o la vaixella de Nadal. ¿Per què hauria de voler uns coberts que només feia servir un cop l’any? Doncs per amor, per què si no. Això ho vaig comprendre aquells dies. M’agradava tenir la compra feta. Fins i tot tenia una llista amb tot el que la meva nevera reclamava: ¿des de quan la meva nevera reclamava res, si sempre havia estat plena de plàstics?
Amb aquell amor vaig descobrir que m’agradava omplir les gerres d’aigua. La de fora de la nevera i la de dins. Tenir-les sempre plenes. Abans d’aquell amor, com ho diria, de vegades guardava la gerra amb dos dits d’aigua, perquè em feia mandra. Això és el que va fer aquell enamorament amb mi: espolsar-me la mandra. Tenia l’aspiradora sempre amb la bateria carregada, ¿s’entén fins on arribava aquell amor? Ni tan sols deixava que tornés a embrutar-se la catifeta de la dutxa, aquella catifa fastigosa que la tens neta una setmana i que després es converteix per sempre en una peça útil, però bruta en part. Quan definitivament vaig assumir que aquell amor m’havia transformat, va ser el dia que vaig baixar les escombraries abans que calgués, pel simple plaer de tenir el cubell més net. ¿Com has de voler tenir net el cubell de les escombraries? Tu estàs, perdona que t’ho digui, completament boja.
No només m’agradava cuinar o omplir les gerres d’aigua. M’agradava anar a l’aeroport a buscar-lo quan tornava de viatge. Aquella era la meva idea de l’amor: que no s’hagués de preocupar d’agafar un autobús o, en el pitjor dels casos, un taxi. Saber si li agradava o no el blat de moro, per poder posar-n’hi a la carmanyola que li havia preparat per dinar junts en qualsevol banc. M’agradava que les paraules tinguessin un doble sentit per a nosaltres. I que algunes ens fessin riure només de pronunciar-les. M’agradava no pujar immediatament al cotxe, pel plaer de poder-nos saludar fora. M’agradava comprar les coses que li agradaven. Sobretot m’agradava que ell sabés què comprar-me a mi. Que em portés regals d’aquells viatges, que me’ls donés al cotxe quan anava a buscar-lo a l’aeroport, just abans de menjar-nos les carmanyoles que jo li preparava amb blat de moro, perquè sí, li agradava. Així era aquell amor. El que més m’agradava eren els seus ulls quan reia. M’agradaven tant com parar taula, com triar els plats, com ser l’amfitriona perfecta de la meva pròpia vida i disposar-ho tot perquè ell hi estigués bé. Això és el que més volia d’aquell amor: que estigués bé assegut a la meva taula, perquè jo l’havia parada per a nosaltres.
