Una vol, en sortir de l’escola, aixecar el cap i que allà hi sigui la germana, que ha anat a buscar-la per portar-la a casa. Abans que això passi, segurament hem volgut que ens atenguin quan plorem. Hem après que funciona així: una plora, a una la miren. Els motius poden ser qualsevol cosa: que té el bolquer xop, o que té gana, o simplement que necessita que li facin una mica de cas. Avorriment. Qualsevol cosa. Després una vol anar pel passadís de casa, el dia del seu aniversari, començar a caminar per primera vegada de manera autònoma, i que la mirin. Potser fa un xisclet, o crida l’atenció d’alguna manera. Aquell dia tothom la mira, perquè és el seu primer aniversari i porta un vestit blau amb coll blanc, i unes sabates negres de xarol amb mitjons blancs de punta i una pinça molt bonica als cabells. Va pel passadís i la miren. Si una ha de començar a caminar, més val que algú ho hagi vist. Després una ja no necessita la mà de ningú per caminar, ja no necessita que ningú li tregui el bolquer perquè ja no porta bolquer. Comença a moure’s pel món amb naturalitat i, aleshores, cal verbalitzar-ho tot.
—Mira, mama.
Mira, mama, qualsevol cosa: que s’ha acabat el menjar del plat, o que no s’ha acabat el menjar del plat però que ha complert amb les tres últimes cullerades que havien negociat. Que ja s’ha posat el pijama. Que ha acabat el puzle que li van regalar. Que sap portar la bicicleta amb rodetes, que sap portar la bicicleta sense rodetes. Mira, mama, que s’ha après a saltar a corda. O mira, mama, els Reis han portat el que volia. En sortir de l’escola, el dia que torna de les colònies, quan treu bones notes, quan guanya un premi infantil per un poema, quan rep un diploma de natació. Mira, mama. Mira, àvia. Mira, germana. Tota la família ha de mirar, perquè si no mira és com si una no s’hagués acabat el menjar del plat, no s'hagués acabat les tres últimes cullerades, no s’hagués posat el pijama, no hagués acabat el puzle, no anés amb bicicleta amb rodetes ni sense, no sabés saltar a corda, no li haguessin portat res els Reis.
Al principi no costa gens demanar-ho. Naixem amb l’ànsia de ser vistes i a la majoria de nosaltres, més o menys, uns o altres, ens miren. Primer a cop de sanglot, després demanant-ho de manera insistent. Després una ja no es conforma que la mirin els de casa. Va a l’escola i vol que la miri la mestra. Vol que la miri la seva amiga. Vol que la miri la rival. Vol que la miri una desconeguda al parc, perquè ha après a fer el pont i estaria molt bé que aquella nena d’allà davant, que de vegades coincideix amb ella a l’edifici dels avis, conegués aquesta habilitat seva que acaba de descobrir. Tan bon punt ens miren fora de casa, ens n’adonem: la vergonya ja no ens permet demanar-ho. Una no vol passar-se el dia dient: mira, amiga; mira, mestra; mira, rival; mira, nena desconeguda. Vol ser vista, però no vol demanar-ho. S’arriben a descobrir altres estratègies.
—¿Tu saps fer això?
I una es penja de la barra del parc, per les cames, com un mico. Van passant els anys i les fórmules van canviant. Ja no plorem, ja no demanem, ja no preguntem si els altres saben o no saben fer tal cosa. Aquí arriba la prova de debò, perquè la crueltat del món s’obre davant dels nostres peus. El món, els altres, no mira qualsevol cosa. Hi ha molt per mirar i no tot —te n’adones— és igual de desitjable. Comença la competència, comença l’oferta i la demanda. Els biaixos en la manera de mirar. Una intenta encaixar, adaptar-se perquè els altres la vulguin mirar i així continuar en el grup dels que són vistos. Fins i tot aquesta etapa s’acaba. Ens tornem selectius i aprenem que no serveix qualsevol mirada. Que tampoc no serveix de gaire adaptar-se a la mirada dels altres, perquè aleshores allò que serà vist no és exactament el que una és. Més val canviar d’estratègia.
Una vol que, com a l’escola, la vinguin a buscar a la feina. Que algú recordi quin és el seu menjar preferit. Li agradaria molt que recordessin les seves al·lèrgies. Què la fa riure. Les coses que ha explicat. Les seves pors. A una li agradaria que li encertessin els regals de Nadal. O que s’adonessin que et mors de ganes de tenir aquella peça de ceràmica però que et fa vergonya admetre-ho. A una li agradaria que li compressin la peça de ceràmica sense haver-ho de demanar. Amb el temps, ser vista s’ha complicat molt. És ben estrany: ja ningú no vol mirar res. Tothom va massa ocupat amb el seu melic. La vanitat, l’ego. El món a tota hòstia. Tot canvia. Com t’han de mirar. I, de sobte, passa. Gairebé una s’havia arribat a creure que era invisible. Però resulta que no: que hi havia algú observant la cadeneta de plata que porta a la mà, hi juga des de fa una estona, perquè se li ha trencat. De sobte, algú decideix comptar-li les pigues del braç: sis. A algú li agraden les seves galtes. Ningú, mai, li havia parlat de les seves galtes.
