Fa uns mesos vaig inscriure’m en un curs bàsic per aprendre a meditar. Deu hores, repartides en un cap de setmana. El lloc era seriós —un centre budista prou conegut de Barcelona, recomanat per un amic que en sap— i la durada, suportable per a una neòfita com jo. La cosa em va fer el pes de seguida. Érem unes quinze persones, sèiem a terra en una sala presidida per Buda i escoltàvem el mestre. Alguns preníem apunts. Les tres primeres hores van ser de teoria. Al meu quadern hi llegeixo que hem d’aspirar que la nostra ment sigui un mirall i reflecteixi sense patir, sense jutjar, sense embrutar-se. Vaig apuntar moltes més coses, però això del mirall és el que més em va agradar.
Em va agradar adonar-me que les paraules del mestre budista coincidien en moltes coses amb les quals la meva terapeuta gestàltica prova de fer-me entendre des de fa dues dècades. Escoltar el present, aturar-se, cuidar-se, deixar de desitjar, començar a acceptar. Un missatge conegut que arribava d’un lloc nou. Com es diu ara, tot allò em ressonava. Ja feia temps. Per això m’havia inscrit al curs de meditació.
Abans de la pausa pel dinar, vam fer una meditació curta. Era la primera de la meva vida i vaig passar-me tota l’estona mirant de seure amb una dignitat mínima i pensant: «em fa mal el cul». Incís: ja deveu haver endevinat que aquest no és un pensament adient. La meditació aspira a deixar la ment en calma. Si no pots deixar de pensar en el teu cul o que et pica el nas, no ho fas bé.
A l’hora de dinar me’n vaig anar tota sola a un restaurant de l’Avinguda Gaudí. Vaig demanar un menú vegetarià i vaig repassar els apunts. «Perseguim recuperar l’estat natural de calma i presència de la nostra ment», «Estem acostumats a cultivar l’agitació». Vaig tornar al centre budista puntual i disposada a passar-me la tarda meditant (o provant-ho amb convicció total). Però vet aquí que un mal pas, la pluja o les vambes noves es van conxorxar per fer-me aterrar de costat sobre la vorera del carrer Castillejos. El dolor m’avisava que la cosa era greu. I ho va ser. Vaig pujar a la primera ambulància de la meva vida i el camí de cinc minuts em va semblar etern. Una hora més tard, al servei d’urgències de Sant Pau, em van confirmar que el cap del meu húmer no era allà on havia estat sempre. Vaig passar per quiròfan al cap de quatre dies, a l’Hospital de Mataró. A Instagram vaig presumir de la dotzena de claus que em van posar. La cirurgiana va fer-me valorar la qualitat dels meus ossos. Vaig buidar l’agenda dels propers quatre mesos. Vaig escriure molt i vaig llegir més. Vaig fer broma: llegir va bé per als ossos. Vaig deixar que els meus fills anessin a comprar, cuinessin per mi. I tot això em va fer feliç.
Al capdavall, ¿no era això el que el mestre budista ens va demanar aquell matí de dissabte? Calma total, prendre’s les coses d’una altra manera, deixar de cultivar l’agitació. Jo ho vaig provar de la manera més dràstica.
Ara al novembre acabaré el curs de meditació que vaig deixar a mitges. M’he comprat un banquet especial per meditar sense pensar tota l’estona en el cul. Ja us explicaré com em va.
