El carrer on visc, que no arriba a fer ni quatre illes de l’Eixample, és ple de cafeteries d’especialitat (?) i locals amb taules XL, quadrades, que comparteixen coworkers i bols de iogurt amb granola o civada amb fruita. Teclegen els ordinadors portàtils amb els auriculars posats mentre de fons sona una llista d’smooth instrumental jazz relaxing background finest lounge deep concentration happy work songs. Prenen cold brew (?). Iced Matcha. Flate Whites (?). Vainilla lattes, també extra large. Hi suquen els cinnamon rolls. Bagels de salmó. Ous benedictins. Un parell de french toast. Els miro, asseguts, a través dels vidres, veient-los passar a velocitat de vinga, va, que farem tard, i em sembla que són dins d’un aparador, exposats, com si fossin les peces de seda d’un conjunt d’alta costura que mai no em podré costejar.
De la reducció horària que, un curs més, no han pogut fer casar amb les meves necessitats i demandes, a la feina li he d’estar agraïda de poder dur el meu fill a l’escola dos dies a la setmana cobrant un 20% menys. Tinc el temps just per arribar-hi —som-hi, som-hi— per fer l’entrada relaxada de 15 minuts (i no més): pujar a la classe (5 minuts), penjar la bossa (5 minuts), llegir-li un conte (els 5 que queden), i mama no marxis (ho sento, rei, d’això ja no hi ha temps). Surto lleugera (9:25h, vaig bé) i creuo el meu carrer de nou, de dalt a baix, per anar a enfonsar-me en la línia 3. Normalment encara em sobren uns 10 minutets i puc fer un esmorzar ràpid a peu dret. Als aparadors, pastissos amb frosting i milkshakes.
En una incursió en una generació que no em tocava, Enid Blyton m’explicava històries d’un grup de nens que feien pícnics amb galetes de gingebre i ampolles de vidre de zumo de arándanos en una espiral immortal de llibertat i d’aventures. I jo, que no hauria sabut dir quina fruita era un “arándano” i desconeixia el gust del gingebre —la decepció, més tard, seria èpica—, vaig aprendre a enlluernar-me amb tota aquella abundància dels llibres de casa els avis. I el paradís era d’ous durs i llesques de pa cruixent, pastissos de carn i de poma, cansalada, salsitxes, pollastre rostit. Tot gruixut, dens i sucós. Melmelada, púdings de sucre i fruita fresca. O crema anglesa.
A “Els Cinc” (o a “Els set secrets”) la vida passava entre pícnics idíl·lics amb plats exòtics, cistells de vímet i estovalles. La vida era, essencialment, un estiu inacabable, que avançava al ritme de la gana i on, llibre rere llibre, imperava la llei de les no-obligacions i les vacances. Un lloc on el temps quedava suspès.
El carrer on visc està ple de coworkers i carrotcakes i lemon pies i bagels amb llavors i combinacions incomptables. Vistos des de les vitrines, em semblen la versió adulta d’Els Cinc. Amb els seus ordinadors, la seva flexibilitat horària, el puc treballar des d’on em roti i els esmorzars de mantega amb noms que juraria que no fa ni cinc anys no hauria situat mai aquí.
Quan travesso el meu carrer, curt però plagat de cafès, de l’Esquerra de l’Eixample mentre tiro cap al metro, penso que, tots ells, viuen en una ciutat estranya amb aquell punt d’aventura. Que poden triar on i quan i com. Penso que vull els seus horaris. Penso que vull els seus salaris. Que ells no deuen demanar-ne, de reducció de jornada. Que no els hi cal córrer al matí.
Després penso que no sé què feien Els Cinc quan tornaven a la rutina. Segurament sopaven bledes i peix bullit. I penso que les galetes de gingebre no eren el que prometien: la Blyton mai ens va dir que tenen gust de sabó.
I esmorzo a la barra d’un bar un mini de fuet i un cafè amb llet amb got.
“Pediatre, tanatori, Ikea" és una secció d'Anna Collell en què la vida es desplega entre cues a urgències, comiats inevitables i la construcció d’una llar amb més il·lusió que pressupost. Una mirada a l’art de fer-se gran i d’assumir que la vida adulta és, bàsicament, una successió de llistes de coses pendents.
