Si tens una certa edat, no se’t farà estrany que algú t’aconselli comptar ovelles saltant una tanca per agafar el son. El recurs pot funcionar si no ets animalista, perquè en el cas que sí, pot ser més un destorb que no pas una ajuda per relaxar-se. Per això proposo comptar neutrins.
Cada segon, uns 65 mil milions de neutrins solars travessen cada centímetre quadrat de la teva pell. Cada segon, nit i dia.
L’any 1930, el físic austríac Wolfgang Pauli va proposar que, en certes reaccions nuclears, hi havia una partícula que s’escapava. No es veia, no tenia càrrega, no deixava rastre, però hi havia de ser. ¿Per què? Per un tema: la llei de la conservació de l’energia —que l’energia no es crea ni es destrueix: només es transforma, és a dir, que la quantitat total sempre es manté. Val a dir, abans de seguir avançant, que Pauli va reconèixer amb recança i pesantor que quina gran aportació, la seva, de presentar una partícula que no es podia detectar.
Sort que més endavant, Amaldi, físic italià, va batejar la partícula hipotètica amb el nom de neutrino en converses amb el gran Fermi, el mateix Fermi del primer reactor nuclear de la història i el de la paradoxa d’ídem.
No va ser fins al 1956 que Reines i Cowan en van aconseguir la primera detecció experimental. Va ser, de fet, una observació indirecta: un neutrí va col·lidir amb un protó en un dipòsit d’aigua ric en cadmi prop d’un reactor nuclear. Aquesta col·lisió va generar un positró i un neutró, dues partícules que sí que es poden detectar. O sigui, que va ser com enxampar un fantasma per la seva ombra, que ja té mèrit.
Però no va ser casualitat. Els investigadors van construir l’experiment al costat d’un reactor perquè sabien que allà s’hi produïen bilions de neutrins per segon, i tot i aquesta xifra majúscula, només una partícula, repeteixo, d’entre bilions i bilions i bilions, només un neutrí va deixar un rastre prou clar per autoproclamar-se existent.
Ara sabem que hi ha tres tipus de neutrins, que tenen massa, que canvien de personalitat mentre viatgen i que, malgrat la seva fòbia escènica, són claus per entendre el funcionament de l’univers.
Els neutrins ens arriben directament del nucli del sol, de supernoves llunyanes i –ves que ve– del big-bang en persona. Són missatgers silents del que passa als interiors més inaccessibles de l’univers sense interactuar amb res. Però no perquè siguin hàbils eslalomistes de la matèria, sinó perquè són tan… tan neutres que no la toquen.
Però de vegades... ai! De vegades, molt de tant en tant algun neutrí xoca contra un protó, un electró o un nucli atòmic i aleshores es fa visible. ¿I com? ¿I on?
Per caçar neutrins es fan servir detectors immensos plens d’aigua, i quan dic plens em refereixo a milions de litres d’aigua o gel. I que si un neutrí col·lideix amb una partícula, allibera una petita espurna lumínica per dir ei, soc!
Els dos detectors de neutrins més icònics són el Super-Kamiokande, al Japó, i l’IceCube, a l’Antàrtida. El primer és un cilindre gegant enterrat a mil metres sota terra ple de milions de litres d’aigua ultrapura i recobert de sensors. L’altre és un quilòmetre cúbic de gel travessat per vuitanta-sis cables en vertical, cadascun amb seixanta detectors de llum a tot al llarg.
És per això que a l’entrada de l’article suggeria agafar el son comptant neutrins i no ovelles. Perquè a banda que no senten ni pateixen, pensar neutrins esbalaeix fins al punt que caus en una psicosi d’aquelles que et fan sentir tan insignificant que l’únic consol raonable és tancar els ulls i deixar-te humiliar per la seva absoluta falta d’interès en tu i en l’hora que et sonarà el despertador.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
