Ypsilanti, estat de Michigan, 1959. El psicòleg polonès Milton Rokeach passeja al llarg de la façana infinita de l’Ypsilanti State Hospital mentre dona voltes a un cas de què ha tingut notícia. Dues dones —una, molt més jove que l’altra— que asseguren que són la Verge Maria es troben ingressades al mateix centre psiquiàtric. D’entrada, al coneixe’s, pensen que l’altra és boja, però després de llargues converses, la dona més gran reflexiona i, davant la sorpresa dels terapeutes, cedeix: si tu ets la Verge Maria, jo dec ser santa Anna, la teva mare.
Rokeach té aquell cas entre cella i cella. ¿Quin és el procés pel qual un deliri es deforma per sobreviure davant el xoc amb un altre deliri? ¿Fins on pot cedir la identitat quan es veu amenaçada per una altra identitat igual de rotunda?
I com que té contactes a diversos hospitals de Michigan, es proposa contactar amb tres pacients amb deliris messiànics. ¿Pot generar dubtes el xoc entre creences igual d’absolutes?
Partint d’aquesta hipòtesi, Rokeach localitza els messies a tres hospitals diferents i aconsegueix traslladar-los a Ypsilanti, el centre on treballa i duu a terme les seves investigacions.
Aquí comença, doncs, l’experiment dels tres Cristos.
Clyde Benson, granger alcohòlic; Joseph Cassel, escriptor frustrat i violent, i Leon Gabor, desertor de l’exèrcit, han estat diagnosticats amb esquizofrènia paranoide i comparteixen el mateix deliri: estan convençuts que són Jesucrist, el fill de Déu. Fins aleshores havien viscut la seva divinitat en solitud, ningú posava en dubte la seva identitat. Ara, però, comparteixen espai, teràpia i rutina amb dos altres Cristos. Conviuen.
Rokeach els fa parlar, discutir, justificar-se. Els observa atentament mentre cadascun d’ells intenta fer encaixar l’existència dels altres dos dins el seu propi relat. Hi ha molta tensió. Ningú cedeix.
Vosaltres esteu ingressats en aquest hospital, jo he vingut a salvar-vos.
No podeu ser Crist, perquè Crist no menteix.
Jo soc la Veritat, vosaltres només sou una prova.
La tensió creix. Però molt. Tots tres s’esforcen per mantenir una actitud racional, però comencen a aparèixer els primers rampells violents, les primeres amenaces. Al cap de poques setmanes van començar a repartir hòsties (si se’m permet el xist). Un caos.
Durant l’experiment, Rokeach intervé activament. Dirigeix les converses cap al xoc identitari, introdueix informació falsa, com ara cartes inventades signades per figures d’autoritat o fins i tot per Déu amb l’objectiu de fer trontollar els deliris dels pacients. Però cap dels tres homes havia donat consentiment informat ni sabia que estava participant en un experiment. Anys més tard el mateix Rokeach va reconèixer que havia anat massa lluny, que havia instrumentalitzat el patiment dels pacients i que, en el fons, l’experiment revelava tant els límits ètics de la psicologia de l’època com la facilitat amb què un investigador pot convertir-se en part del problema que vol estudiar.
L’experiment va durar dos anys, que es diu aviat. Dos anys durant els quals cap dels pacients va abandonar la seva identitat tot i els intents constants de desestabilització. En comptes de diluir-se, els deliris es van adaptar a la nova situació. Cada pacient va trobar la manera d’explicar l’existència dels altres dos, però mai abandonant la creença absoluta de ser qui deien que eren. El deliri no es va modificar, només va ampliar el seu relat per incloure-hi la contradicció.
El 1964 Rokeach va publicar el llibre The Three Christs of Ypsilanti, on presentava els fets amb to professional, clínic, experimental. Ara bé, el 1981, en una edició revisada, el terapeuta va introduir una dosi important d’autocrítica. En aquesta nova edició reconeix les seves errades, la falta d’ètica i el fracàs de la hipòtesi: l’error de voler combatre el deliri amb lògica en comptes d’oferir comprensió i empatia. Escriu:
“L’experiment em va curar el deliri diví de creure que podia fer-los canviar de creences mitjançant la manipulació.”
El cas dels tres Cristos no va oferir la resposta que Rokeach buscava, però sí que va servir per demostrar que el deliri, com la fe, pot resistir qualsevol embat racional si s’ha convertit en l’eix d’una identitat. I que el paper del terapeuta no és desmuntar miratges a base de banys de realitat, sinó entrar-hi amb la humilitat del que sap que, qui més, qui menys, tothom conviu amb veritats que grinyolen, però que sostenen el que som.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
