No sé si us heu trobat mai d’haver d’anar de Barcelona a Sant Cugat. Ja no amb cotxe, sinó amb els Ferrocarrils, que la línia és més recta. Encara que no tingueu en compte el temps d’espera a les diverses parades, és una bona estona de camí. ¿Us imagineu un eix de coordenades? Ok. ¿La x i la y? Doncs per anar de Barcelona a Sant Cugat vas del 0 (el punt on s’encreuen els eixos x i y) cap a la dreta, resseguint l’eix x durant 11 quilòmetres.
Ara poseu per cas que en comptes de ser a l’estació de Plaça Catalunya sou –coses de la vida– entre les Filipines i Papua Nova Guinea i que –coses de la vida– us diuen: ara, els 11 quilòmetres els fareu des del punt 0 cap a la y negativa. Avall.
¿Que ho hauria pogut explicar d’una manera molt més senzilla? Àngela Maria! Sense cap mena de dubte! Però ho he volgut fer llarg i una mica complicat per carregar de densitat un tema que és realment totxo. Es tracta de la fondària més fonda de l’abisme més pregon del nostre planeta: la fossa de les Marianes.
La fossa de les Marianes és un sec –séc, abans de la reforma lamentable que va fer l’IEC el 2016, en què es va carregar 135 diacrítics amb l’argument que “la simplificació dels diacrítics afavoreix l’aprenentatge de l’ortografia”, un altre cas d’eixamplament de la base, aquest cop, però, per mitjà de l’abaratiment (a coltellades indiscriminades) de la nostra estimada ortografia– que es forma després d’un procés anomenat subducció: dues bèsties geològiques, la placa tectònica de les Filipines i la del Pacífic, van xocar fa uns 50 milions d’anys i la filipina va quedar per sobre de la pacífica, més densa i pesada.
És en aquest sec on hi ha la fossa de les Marianes, l’avenc més profund conegut de tota l’escorça terrestre. Tan profund com anar de Barcelona a Sant Cugat en vertical cap avall. Onze mil trenta-quatre metres de caiguda.
¿I què hi ha, allà baix?
Doncs coses extremes. Una combinació de pressió, foscor i temperatures extremes. A aquella profunditat la llum del sol no hi arriba de cap de les maneres, ni directa ni reflectida, i la pressió és d’unes 1.100 atmosferes, que vol dir com tenir una balena blava en equilibri sobre el cap tota l’estona. I la temperatura, que frega els 0 graus.
Tot i aquest grapat de condicions més pròpies d’un càstig bíblic que d’un entorn geològic, l’abisme de les Marianes no és buit. S’hi han detectat formes de vida adaptades a condicions que serien letals per a qualsevol organisme de superfície. Bacteris que viuen del metà i del sofre, crustacis translúcids i peixos abissals amb sistemes sensorials que funcionen al marge de la llum. La majoria d’aquests éssers tenen cossos tous, de formes estranyes –bé, diferents de les que tenim per costum de considerar formes animals–; els veus i penses que podrien ser biofantasmes.
El 2012, James Cameron, director de Titanic, Avatar o, alerta, The Abyss, va ser la primera persona a endinsar-se a la fossa de les Marianes en un submarí monoseient que va dissenyar ell mateix juntament amb un equip d’enginyers, el Deepsea Challenger (si teniu una estona, llegiu-vos aquest article del National Geographic, que és al·lucinant). El submarí va filmar el fons de la fossa i va recollir mostres de sediments, entre els quals es van trobar organismes desconeguts fins aleshores.
Una experiència ben diferent de la del trajecte Barcelona - Sant Cugat en tren, que, tot i que en dies de molta afluència et pot torçar l’humor, difícilment et canviarà la vida com baixar fins al sostre de l’infern.
"Què és" és una secció d'Esperança Sierra i Serra en què explica qüestions científiques (o no) en un to casolà.
