Hi ha una pugna sanguinària entre les persones de lletres i les de ciències. Les de lletres se solen mostrar superiors. Diuen: els físics teòrics només saben de números i no han llegit mai Proust. I continuen: i si ho fessin no entendrien res —rialleta— perquè tothom sap que abans de A la recerca del temps perdut has d’haver llegit mig Occident.
Però es prenen un ibuprofèn quan Joyce se’ls resisteix; un ibuprofèn que va sintetitzar un científic mentre ells jeien a la chaise-longe encadenats a la desesperació de Kierkegaard.
Per la seva banda, les persones científiques no solen tenir temps d’opinar de les de lletres perquè, per Déu!, l’univers no es resoldrà tot sol.
Llavors hi ha altres. Altres que han pres cos a la Terra amb una missió binària. Altres com Timothy Morton, filòsof, anglès. El veus i de seguida saps que és filòsof i anglès.
Morton va tenir una idea sense prestatge. Imaginem tant els de lletres com els de ciències amb la idea a les mans i sense saber on col·locar-la.
Un pensament que ocupa just l’interval que separa uns i altres.
Professor de literatura anglesa, dedica bona part de la seva recerca a la poesia romàntica i la manera com la literatura representa la natura. Esmerça anys a llegir Shelley (el marit de Mary). A Mont Blanc, el poeta escriu: The everlasting universe of things / flows through the mind. L’univers etern de les coses flueix a través de la ment. La pregunta és inevitable: ¿El món existeix perquè el pensem o el pensem perquè existeix? Morton passarà anys donant voltes a aquesta intuïció abans de formular-la.
Shelley (el marit de Mary) li havia ensenyat a mirar; ara necessitava aprendre a pensar el que veia. És aleshores quan topa l’Object-Oriented Ontology (OOO), un corrent filosòfic impulsat per Graham Harman. De sobte la seva idea sense prestatge troba una biblioteca sencera. Les coses deixen de ser simples objectes de la nostra mirada i es converteixen en realitats amb existència pròpia, sempre més profundes del que podrem arribar a abastar.
L’OOO ofereix a Morton el marc filosòfic des del qual formularà aquella seva intuïció: si els objectes no depenen de nosaltres per existir, també poden excedir radicalment la nostra experiència. I hi ha objectes tan immensos, tan distribuïts en l’espai o el temps, que mai no els podrem percebre sencers.
Se m’acut que al revés de la pàtria de Pere Quart, que és tan petita que la somia completa.
Morton tria, per anomenar aquests objectes, la paraula hiperobjecte. El canvi climàtic és l’exemple paradigmàtic amb què el filòsof explica què és un hiperobjecte. No el veiem sinó a través dels seus efectes: una sequera, un incendi, una inundació fora de temporada. Trossos d’un fenomen que ens envolta però que sempre, inevitablement, ens sobrepassa.
Però Morton no s’atura aquí. També parla del plutoni, com a hiperobjecte, un element que continuarà sent radioactiu molt després que nosaltres hàgim desaparegut, o del plàstic, que no existeix en una sola ampolla o una sola bossa de supermercat, sinó que és una realitat distribuïda pel planeta i destinada a perdurar al llarg dels segles.
Ara bé, algú podria dir: aquí no hi ha res de nou, Morton no fa altra cosa que posar nom a una evidència, perquè sempre hem sabut que hi ha fenòmens massa grans per ser compresos d’un sol cop d’ull.
Però seria un malentès.
Un hiperobjecte no és una abstracció ni una simple suma de parts, sinó una realitat radicalment concreta que existeix independentment de nosaltres i que, per la seva immensitat en l’espai o en el temps, només se’ns manifesta a través de fragments. No és que el canvi climàtic sigui una idea massa gran per entendre, és que es tracta d’una cosa tan real que cap mirada humana la pot abastar sencera.
No en va, Morton diu que els hiperobjectes són viscosos: se’ns enganxen. No ens en podem mantenir al marge perquè ens envolten, ens travessen. Però aquesta proximitat extrema té una paradoxa: com més hi estem ficats, menys en podem veure el conjunt. Només en percebem fragments. Cap observador els podrà reunir mai en una sola experiència.
