Amb el tema d’avui hem fet sort. ¿Per què? ¿Per què? ¿És extremament estimulant? ¿Es distingeix d’altres temes per la seva superioritat? Bé, és interessant, però el que em fa apreciar-lo d’aquesta manera que dic és el fet que per presentar-lo no m’hauré de moure gaire de casa.
Arnau de Vilanova va ser un dels metges més prestigiosos de l’Europa medieval. No sabem del cert on va néixer, tot i que hi ha força indicis que assenyalen València, però sí que hi ha dades fefaents que indiquen que va exercir a Barcelona, va ser professor de la facultat de medicina a la Universitat de Montpeller i metge de reis i papes. També va ser diplomàtic, escriptor i un teòleg incòmode, ja que defensava una reforma espiritual de l’Església i en criticava la corrupció, fet que, per descomptat i només faltaria, el va fer mereixedor d’acusacions d’heretgia.
Però l’article es diu ¿Què és el test del tornassol?, i fins ara just si hem parlat de teòlegs heretges que han pogut néixer o no a València.
Centrem-nos.
Hi ha determinades espècies de líquens de les quals s’extreu un colorant natural anomenat tornassol que té una propietat molt particular: canvia de color segons l’acidesa del medi amb què entra en contacte. Si és àcid, es torna vermell; si és alcalí, es torna blau. I el tema és que a Arnau de Vilanova se li atribueix un dels primers usos coneguts del tornassol per determinar l’acidesa de les substàncies. La documentació que ho acredita no és rotunda, però jo n’he tingut prou per posar-me a escriure en aquest sentit amb aquesta lleugeresa que veieu.
Així, només amb un canvi de color podem saber si allò que tenim entre mans és àcid o alcalí. I, ah!, estimades, és aquesta particularitat la que fa del test del tornassol un recurs susceptible de traspassar els límits de la química.
El test del tornassol, justament per la versatilitat de què parlàvem en el paràgraf anterior, es pot aplicar no només a líquids, sinó també a persones, decisions, idees o situacions. En sentit figurat, parlaríem d’una pregunta o fet que ens permet descobrir alguna cosa rellevant, essencial, sobre el que estem examinant: una mena de prova reveladora que ens ajuda a distingir qüestions que fins aleshores no acabàvem de tenir clares.
Fem-ho baixar al terreny dels exemples.
L’Oriol. L’Oriol és encantador. Amable, divertit, atent, té una bona conversa, sap escoltar i marca pectorals. Un dia anem a sopar amb ell i el cambrer no té el seu millor dia. L’Oriol li fa una pregunta —¿et paguen només per fer aquesta feina o per fer-la bé?— i el test del tornassol es tenyeix del color del desencís.
O bé EcoBioVerd. EcoBioVerd és una empresa profundament compromesa amb el medi ambient. A banda del nom, que traspua un grau de sostenibilitat nivell Déu, es cuiden de deixar-ho clar a la web, a les etiquetes dels productes i al jingle de Catalunya Ràdio, que és ridícul però enganxa. Fins que un dia ens assabentem, a través del compte de Green Nature, la competència, que el senyor Vilaplana, l’amo, va cada dia a treballar en helicòpter.
Ara bé, hi ha una diferència important entre el tornassol químic i el que fem servir per avaluar les persones o les situacions. El primer ofereix un resultat objectiu, mentre que el segon depèn dels nostres valors, preferències, límits o prejudicis. ¿Fins on acceptem? ¿Fins on tolerem? I, sobretot, ¿en quin grau? En química, el vermell és vermell i el blau és blau, però fora del lab cal fer més d’un test abans de donar el resultat per definitiu.
I, per acabar, una proposta d’experiment que potser fins i tot rebria l’aprovació de l’il·lustre Arnau de Vilanova: ¿què passaria si sotmetéssim al test del tornassol tot allò que tolerem només perquè ens hem convençut que no tenim alternativa?
