Per raons que no venen ara al cas, he tornat als diaris del David Vilaseca, aquell volum inacabable que és Els homes i els dies, tòtem autobiogràfic, exploració del cos, monogràfic del desig silenciat i de la recerca desesperada: aquell text que recull el cel aplomat i grisós de Londres i els engranatges d’una Barcelona massa petita, que també divaga sobre el trauma i el dolor, i que, finalment, converteix l’escriptura en la possibilitat de cobrir la incertesa amb una mica de llum, per tímida que sigui.
“Qui domina el llenguatge, domina la vida”, escrivia Vilaseca, i ell ho sabia, que es va decidir a convertir els seus dietaris en un projecte intel·lectual i vital que es dirigia a la recerca d’una biografia pròpia, d’un sentit últim a tot allò que li havia tocat viure i que eren, al capdavall, un intent de trobar, gràcies a les paraules, la distància justa i apropiada respecte a les coses que li dolien: escriure li servia per trobar temps i espai autònoms, una mena de recer on es podia protegir, ni que fos durant la breu estona de la creació.
Tornant a Vilaseca he recordat també els llibres a què em va portar la seva primera lectura, com Antes que anochezca, de Reinaldo Arenas, o els diaris de Chirbes, igual d’honestos i despullats: la solitud d’Arenas contra el règim cubà que condemnava l’homosexualitat i la de Chirbes, que deixava escrit que “sempre m’estic curant d’alguna cosa que em fereix”. Vilaseca deia que el que feia més mal era no saber i, de fet, el seu llibre demostra que hi ha un dolor molt fondo en descobrir que un està envoltat de gent, però no està acompanyat, o que un està acompanyat, però no se sent estimat, o que un se sent estimat, però l’amor no el cura de la sensació inajornable de solitud.
Tots tres comparteixen l’empenta valenta que els duu a escriure i la paradoxa amb què s’expressa: ho fan en silenci, calladament, quan els altres dormen. Els uneix el desig de romandre. I l’ambició desmesurada de posteritat. En el cas de Vilaseca, amb un silenci redoblat, perquè la vida sexual d’en Josh, el seu amor, el va conduir a explorar a contracor una sexualitat de consum ràpid i anònima, en un moment en què ell mateix i la seva escriptura es fonien entre els cossos dels nois que anaven passant per la vida de l’escriptor, i que apareixien sempre sota l’interrogant de si en una aventura de dissabte hi podia haver el germen d’un amor que s’hauria de prendre seriosament.
Si m’hagués de quedar amb un llibre que retrati la soledat queer, el desig interromput dels mariques, la complexitat de l’amor que desitgen, la relació enrevessada amb els pares (la cosa edípica freudiana que tant ha calat), seria aquest. Un llibre bellíssim farcit de referències intel·lectuals que Vilaseca va convocar a Catalunya sense que hi hagués aquí cap escola per acollir-les: moltes d’elles són encara desconegudes en la nostra tradició. Per això el dietari és un pou de saviesa acadèmica, d’aparicions memorables d’autors i dels seus textos, i també per això Vilaseca acaba escrivint que “tinc el cap ple de frases i fragments de pel·lícules, però em falta un director per a la meva pròpia història”.
Per raons que no venen ara al cas, he tornat als diaris del David Vilaseca i he tornat, amb el llibre, a aquella estranya sensació de companyonia que em va oferir la primera vegada que el vaig llegir. Ell, que va haver d’escollir entre un exili geogràfic (anar-se’n de Catalunya per una vida més ampla a Londres) o un exili intel·lectual (quedar-s’hi, amb la pobresa intel·lectual i acadèmica que la caracteritzava), i que va escriure la solitud com no l’ha escrita ningú en la nostra llengua, ha esdevingut un remei contra la solitud dels altres. Sempre encomanat d’una “estèril enyorança” allà on fos, perseguit pel desig, que no és altra cosa que el desig de “ser algú altre”, va convertir els dietaris en una mostra de com arribar a la veritat sobre el propi desig no és ni bonic ni beneficiós per al subjecte. Però sí una recerca vivíssima, contradictòria i al·lucinant. Més enllà de viure-la, nosaltres avui la podem llegir.
Els homes i els dies
© David Vilaseca
© Hereva de David Vilaseca
Primera edició: octubre del 2017
© d’aquesta edició: L’Altra Editorial
