Un petit reducte d’humans ha sobreviscut al col·lapse i viu en una societat ordenada per la lògica implacable de la intel·ligència artificial. Tot funciona: la gent neix, el sistema els cria, els atorga una feina i, als quaranta anys, tal com manen els càlculs, els fulmina. Hi ha, però, un problema irresoluble: estan tristos. La Sílvia és antropòloga i mira de trobar una cura a la plaga de tristesa observant la societat d’abans de la catàstrofe, és a dir, a nosaltres. Endinsant-se en la recreació d'una família extingida, va aprenent paraules noves com ara dubte, enyor, pietat, odi, amor i fe. Però va una mica perduda i la inquietud pel que va descobrint l'empeny a transgredir el sistema.
Ada Castells (que a Catorze cada setmana publica un conte a la secció Desobediències) ha escrit una novel·la esplèndida que condensa les llums i les foscors dels temps actuals i les projecta en un futur que es nega a ser distòpic. Amb una prosa sòbria i directa, una trama ben travada i uns personatges tan convincents que ens conviden a llegir amb avidesa, L’antropòloga (Edicions 62), punyent i esperançada, explora els límits de la tecnologia, la llibertat versus la seguretat, els perills de l'individualisme, la raó davant l’espiritualitat. I la maternitat. Un viatge a les nostres certeses, una reflexió d’abast universal sobre què som i què volem ser. I sobre què no estem disposats a perdre. Us n'oferim el primer capítol:
L'antropòloga
Les espio parapetada rere la cortina opaca. Són en un racó de la cambra, arraulides entre el llit i la calaixera. La nena cantusseja una melodia que s’inventa. Mou el cap d’una banda a l’altra i desplaça la nina per fer-la avançar entre un món delimitat pel seu cos. Les cames fan de muralla; els genolls són torres de vigilància i el seu alè provoca una brisa. Li diu a la nina que es porti bé, que, si no, la castigarà. La gira i li treu la roba. Són moviments matussers, d’infant ensopit que voldria ser cruel. Busca un nou vestit, allisa l’anterior, l’ordena, agafa la nina, li passa el raspall pels cabells. La calma de roba plegada m’avorreix.
Forço una variable: surto de l’amagatall i avanço pausada cap al pati. Les mans em suen. Agafo un pal i em moc lleugera per no fer soroll. Pel camí, trepitjo un collaret de la nina. Sento un crec sota els peus i es forma un mosaic rosa que es clava a les juntures de les rajoles. Costarà de treure. Quan soc a la vora de la nena, alço el pal ben amunt. Em dic, ara o mai, i li clavo un cop sec al cap, com una fuetada. La criatura queda estesa, amb els ulls oberts fixats al sostre i una torsió del coll que em fa pensar en la quietud plastificada de la nina. Els cabells esbullats em fan sospitar que supura serpentines. En prenc nota. Mou una mica les mans i tremola. La nina jeu al seu costat, immòbil. Per la finestra tancada es veuen les roses del pati i em semblen més vermelles que fa una estona.
El pare arriba alertat pel soroll o potser és el silenci el que l’inquieta. Quan veu els dos cossos, crida amb les mans al cap. La mare irromp, rere seu, l’empeny per passar, cull la nena i també crida. La nina, ni la toquen.
M’estic força estona parapetada rere la cortina d’ossets. Ells entren i surten, llençant-se acusacions. Quan em passen pel costat, en noto el vent, la fúria. Diuen: Ha caigut del llit; A l’angle de la calaixera li falta protecció; La lleixa està mal fixada. Els mobles són els culpables i ells resten fràgils, dramàtics i impunes. Observo que no cauen mai en la tristesa, més aviat traspuen una ràbia soferta. És difícil de precisar.
Quan els ànims es calmen, tornem a estar soles: la nena, la nina i jo, en penombra. Els pares han cobert el cap de la filla amb una bossa de pèsols. M’hi acosto per treure-l’hi del damunt. Són congelats i els dits se’m refreden. Els amago en un racó perquè no li tornin a aplicar aquesta tortura. En un moment, la nena obre els ulls i em sembla que no em veu. Moc la mà ben a prop del seu rostre. Em sabria greu haver-la espatllada. Observo que està a punt de plorar, com en un atac de tristesa, però li duc la nina amb un vestit verd, llarg, de viscosa, amb un escot en punta rivetejat amb cinta blanca. Somriu. Sembla que l’he encertada. La nena abraça la nina i per poc no m’agafa la mà. Soc a temps d’esquivar-la. Em venen basques. Amb l’embaràs, em costa suportar la pudor de família. A la cuina, la sopa de pollastre ja bull, hi ha bolquers bruts i el rentaplats és ple; algú ha ruixat el passadís amb ambientador de lavanda.
Sé que amb aquesta panxa hauria de deixar d’amagar-me rere les cortines. Un dia, em descobriran i no sabré què dir-los. Cada vegada els observo més a ull nu, donant la cara. No els agrada. Tots tenen un lloc a la llibreta de rareses. La parella d’adults i els dos infants formen un sol teixit. He après que si interfereixo en una trama, les altres es desfilen. Reprodueixo les seves interaccions en uns croquis: quan es miren amb preocupació, faig una línia vermella entre ells; si es reclamen, una línia verda en ziga-zaga; les abraçades les marco amb cercles d’un blau intens. Els crits són punts grocs. Acumulo composicions de filferrades i concertines de colors, un bon arxiu d’entramats que remarquen el seu dins i el meu fora. M’ignoren.
Ara soc a la galeria amb vidres de colors. És el racó del pis que he convertit en el meu despatx, amb l’esperança que els diferents tons de la llum em despertin solucions. Ja fa setmanes que he camuflat les pantalles amb fulles d’heura als marges. M’agrada com han quedat: semblen finestres obertes a una nit fosca. Els croquis escampats per la taula són de paper i no desentonen. Només jo sento que els hauria d’ordenar, però no trobo mai el moment, i així reposen exposats com estovalles estampades de mandra. Amb l’embaràs, tinc l’excusa de posposar la feina i m’hi arrepenjo. Fa tant de temps que busco un remei a la plaga de tristesa que no vindrà d’un dia.
Avui, per celebrar el primer any dins el pis, planto una espelma en el test d’un cactus i l’encenc. Sé que és absurd, però he vist que ells ho fan. El fum dibuixa una cal·ligrafia il·legible. L’atrapo i se m’escola entre els dits. Sort que ningú no veu el meu ritual. Dirien: «Mireu, l’antropòloga s’ha tornat com la família!». No els ho podria negar: és reproduint-ne els costums que miro d’entendre’ls. He de confessar que cada cop em costa més mantenir les distàncies, fins i tot m’hauria agradat convidar-los a la meva cerimònia improvisada. Després he pensat que, amb la filla convalescent, una celebració és inoportuna. M’estalviaré la cançó dels aniversaris i aquella estupidesa que es diuen: Per molts anys.
Mentre el fum s’esqueixa, observo els croquis que he dibuixat durant els darrers dotze mesos i penso en les 435 hores que he dedicat a observar-los, en els 202 enregistraments de la seva veu, en les 55 preguntes que els faria. Gran part de tot aquest esforç no es pot traduir en xifres. Com podria calcular les tones de sorpresa? Els quilòmetres de conjectures? La magnitud de misteri que m’han brindat sense saber-ho? Em miro els gràfics, les dades, els supòsits i em demano: demà posaré punt final a la investigació o emprendré una nova via de recerca?
A la sala, hi trobo la Carina asseguda en una butaca amb el fill petit. Agafo la cadira plegable i me li planto davant amb el bloc de notes a la falda. Tinc la càmera penjada al respatller. La ràdio emet una melodia repetitiva. Guiada pel ritme de la música, la mare procedeix amb molta eficàcia: mà dreta per pescar el pit d’entre l’escot; mà esquerra per dirigir el cap del nadó; acoblament, prec i succió. Mamar resulta una operació més mecànica del que m’esperava. Els mugrons s’allarguen, fastigosos com cucs de terra, però puc dominar les arcades. Ella no experimenta dolor ni es desinfla. Són bones notícies. Es mira el fill i la cara li brilla sense que, a l’exterior, es detecti cap fluctuació lumínica. De tant en tant, emet sons suaus, inintel·ligibles, síl·labes com na, na, na o ro, ro ro, també, txu cu txu. N’hauré de buscar el sentit. Per dissimular la incomprensió, em refugio en la càmera i començo a disparar. Al segon clic, se m’encara:
—No podries deixar-me en pau?
És el primer cop que em parla amb un to desagradable. Fins i tot ella sembla sorpresa del seu atreviment. Va embalada:
—Hauries d’anar cap a casa teva. No tens família, tu, o què?
Família? Jo? Qui s’ha pensat que soc? En cap moment no m’alça la veu, però les seves invectives són l’equivalent als rugits d’un felí:
—Necessitem intimitat.
Es canvia la criatura de pit i continua com si jo no hi fos, és a dir, com sempre. Ella a dins del croquis. Jo, a fora. I la melodia en bucle recordant-nos que hi ha situacions inalterables.
No li faig més fotos, per si és això el que li amenaça la intimitat. Em limito a retenir els detalls que després arxivaré a la base de dades. Els ulls se’m converteixen en lents. Els obro al màxim i els acluco per fer zoom. Un cop la Carina veu el nadó satisfet, l’enlaira amb tots dos braços i no es queda tranquil·la fins que sent un so gutural, un petit ronc gairebé imperceptible. Després s’està una bona estona observant cada plec del seu fill i jo aprofito per treure la llibreta i faig una ratlla gruixuda de vermell intens. No sé què espera, ella. Que la criatura floreixi? Que li comenti el gust de la llet? Mama, és massa agra, massa dolça, massa insulsa. Que li acariciï la cara amb les mans minúscules? Sí, és això. El nadó frega la galta de la mare i ella s’estremeix de plaer. Inquietant.
Quan m’alço per arxivar els nous descobriments, la Carina fa un altre acostament que m’alarma. Em reté, brusca, agafant-me pel braç.
—On som?
—A casa — l’enganyo.
No es queda satisfeta i m’arracona prop del finestral.
—I, tu, què hi fas, a casa nostra? — em diu assenyalant la pantalla camuflada i els croquis escampats.
—Us observo.
És la veritat, però no la resposta adequada i l’acompanyo d’un gest que he vist que fan: venço l’angúnia i li poso la mà damunt de l’espatlla. Ja fa mesos que vaig descobrir que aquesta mena de tocaments contribueixen a la serenor. Aquest cop, no fa efecte. La Carina s’allunya de mi remugant. S’ha elevat a altes cotes d’impertinència i no sé quanta estona s’hi mantindrà.
Quin matí! Primer, el drama dels pèsols congelats; ara, l’interrogatori intrusiu. Per calmar-me, aprofito per imitar una altra absurditat de les seves: m’acosto a l’espelma i la bufo demanant un desig. No sé si he de fer res més i, per si de cas, tanco els ulls i alço el cap, com fan ells quan es desesperen. En tornar-los a obrir, topo amb la Carina que em mira. Sembla que ha retornat als nivells de docilitat requerits. Soc l’observadora observada. Si fos dins dels croquis, entre nosaltres hauria de dibuixar una línia verda en ziga-zaga.
—Mira que n’ets, de rara! — em retreu.
Se m’acosta i ara és ella qui em posa la mà a l’espatlla. El meu impuls és rebutjar un contacte que no he buscat, però el suporto estoica.
—A qui pregues, tu? — em demana, conciliadora.
No dec haver expressat un desig, sinó un prec. És una diferència subtil que encara no capto. Què deu ser un prec? Murmurar alguna cosa a una espelma encesa? Qui devia fer una cosa tan ridícula? Sé que els interrogatoris són inútils. Ara jo diria: Pregar?, i ella faria un gest de Deixa-ho córrer. No m’ho posen fàcil.
Després, em mira la panxa i em surt amb una altra pregunta ben estranya:
—És nen o nena?
No m’atreveixo a dir-li que ni m’ho he plantejat.
—Per quan l’esperes?
—Per demà.
—Tan clar, ho tens?
No entenc el seu dubte i ella continua amb un to molt més suau, que embafa. Potser està penedida de l’agressivitat d’abans.
—És normal, tenir por — em diu i em torna a posar la mà a l’espatlla. La Carina parla d’un temor extingit, indesxifrable, de quan paríem com animals, però m’ajuda reconèixer el meu, com un presagi.
—No tinc por —menteixo.
Ella ignora que en aquests moments s’està produint un fenomen insòlit: el contacte de la seva mà m’ajuda a acumular la força que em cal perquè, demà, tot comenci a desviar-se.
L'antropòloga
© Ada Castells
© primera edició: setembre del 2026
© d'aquesta edició: Edicions 62, s. a.
