Sota aquest cel que s'obre, de Gerardo Pisarello, és una novel·la amb personatges reals que combina memòria, crònica i assaig narratiu. L'autor, fill d'un advocat assassinat durant la dictadura de Videla, hi relata un viatge —a cavall entre el record i la imaginació— que emprèn amb dos amics a la recerca dels seus orígens, dels seus morts i a l'interior de si mateix. Aquesta història d'amor i revolució, publicada per Fondo de Cultura Económica, ens recorda que només es perden les lluites que s'abandonen i que val la pena continuar perseguint els somnis dels que ens han precedit. Us n'oferim l'inici.
Odissea
La Vane s’aferrava a la vida molt més que jo. Un dia, en veure’m rondar pel menjador com un lleó engabiat, se’m va acostar i em va acariciar la cara. Després em va dir que si patia per la meva gent, havia de viatjar a l’Argentina sense pensar-m’ho dos cops.
Al cap d’un any era jo qui l’acariciava a ella, abatuda per un càncer que no va donar treva. Bressolats pel mar de Barcelona, vam intentar distreure la mort entre balls i abraçades. Al final la Vane va volar com un d’aquells pardals que solien descansar al llimoner de la terrassa.
Un mes i mig després d’aquest dol inesperat, vaig rebre una trucada de l’altra banda de l’oceà. La meva germana gran, la Tatá, havia patit un atac de cor fulminant. Em vaig quedar paralitzat. Era com si un Déu mesquí, inescrutable, em volgués colpejar com al Job bíblic, llançant-me una escomesa rere l’altra. La Vane no tan sols m’insistia que anés a l’Argentina si m’amoïnava el triomf de la ultradreta. També pensava que només una bona teràpia m’alleujaria el trauma de l’assassinat del meu pare, esdevingut quan jo tenia cinc anys. El cert és que jo mai no havia pogut ni volgut fer aquest pas, i sempre trobava una excusa o una altra per ajornar-lo.
Durant els anys de plom de la dictadura militar, la meva mare, Aurora Prados, l’Aurorita, va fer gala d’una intel·ligència emocional que encara avui em commou. Si em veia moix, m’animava amb una frase molt seva: «Salta del llit i ensenya les dents, Gerardito!». Aquesta consigna ens permetia preservar la dignitat quan tot convidava a la defecció. Somriure i ensenyar les dents per sobre de les cicatrius.
Ara, amb el sotrac de les morts successives de la meva dona i la meva germana gran, i amb l’inquietant escenari polític que s’obria a l’Argentina i al món, vaig fer tot el possible per mantenir la calma, com recomanen els estoics, i per no perdre el somriure, tal com volia la mare. La idea d’encetar la meva peculiar odissea es va començar a perfilar: agafaria un avió de Barcelona a Buenos Aires, i des d’allà travessaria el país de sud a nord. El destí final seria Tucumán, la província on vaig néixer: em trobaria amb el que quedava de la meva família i potser podria participar en les mobilitzacions del 24 de març, pel 49è aniversari del cop d’Estat de 1976 que va segar la vida del meu pare, Ángel Gerardo Pisarello.
Anar a Tucumán, i anar-hi amb amics, s’havia convertit en una necessitat, ja que en situacions extremes ningú se salva sol, com tan bé recorda El eternauta d’Héctor Germán Osterheld.
Aquesta havia estat la meva experiència amb la Vane. Ni ella ni jo no hauríem pogut sostenir la malaltia sense la solidaritat de les amigues i amics que ens van acompanyar, amb els quals també compartíem ideals i lluites.
Per traçar el meu pla, vaig recórrer a Mario Santucho i Nati Fontana. Tots dos coneixien la Vane i ens havien acompanyat en els moments finals de la malaltia. També ens unien altres vincles poderosos. El Mario, la Nati i jo tenim familiars represaliats durant la dictadura argentina. La Nati va perdre la seva tia Liliana, que encara avui continua desapareguda. El Mario va perdre la seva mare, també desapareguda, i el seu pare, mort en un enfrontament amb l’Exèrcit.
Ángel Pisarello i Mario Roberto Santucho es van forjar al parsimoniós i díscol nord argentí. El meu pare va néixer a Corrientes el 1916. Santucho, a Santiago del Estero, al cap de vint anys. Malgrat la diferència d’edat, tots dos eren joves en un moment en què la revolució cubana, la derrota dels Estats Units al Vietnam i la música de Jimi Hendrix i Nina Simone feien pensar que el món podria canviar des de la base. Ángel Pisarello era un dissident de la Unión Cívica Radical, un partit sorgit d’un alçament en armes de final de segle xix que tenia per objectiu conquistar el sufragi universal masculí. Va dedicar tota la vida a combatre l’ala més conservadora del partit, i durant els anys seixanta es va acostar de manera clara al moviment obrer i estudiantil des de posicions d’esquerres.
Roberto Santucho va seguir un germà seu a Santiago del Estero durant el procés de creació del Frente Revolucionario Indoamericano Popular. Quan la repressió va anar creixent, va participar en la fundació del Partido Revolucionario de los Trabajadores i en la del Ejército Revolucionario del Pueblo, d’inspiració guevarista i del qual va arribar a ser el dirigent principal.
El Mario i jo vam créixer en països molt diferents. Ell, en una Cuba encara vibrant i creativa, malgrat el bloqueig nord-americà. Jo, a l’emmordassat i apallissat nord argentí. Ell, com el fill d’un heroi en el si d’una família de Rosario que el va salvar de l’horror quan encara era un nadó. Jo, com a descendent d’un advocat assassinat a qui durant la dictadura ni tan sols es podia esmentar.
La mort del meu pare va deixar la mare sense sostre i sense béns. Com que les meves germanes ja estaven casades, ella i jo ens vam veure obligats a viure a casa d’una tia, que ens va acollir amb generositat, però també amb por.
Ella, l’Anita, i el seu marit, el Rafael, em van donar molt d’amor. A canvi, Ángel Pisarello va ser desterrat de la nostra vida quotidiana. No se’l mencionava en les converses ni es feia cap mena d’esforç per fer-lo present. Quan estàvem sols de nit, la mare em xiuxiuejava a cau d’orella les coses que passaven en aquell país que vivia en un estat de setge constant. Enmig d’aquella clandestinitat sigil·losa, no era estrany que la tia entrés de sobte i preguntés a la mare de què parlàvem en veu baixa. La mare, vigilada al carrer i a la seva pròpia habitació, es va quedar en pell i ossos i va treballar fins a l’extenuació per mantenir la independència.
A casa de la tia, com a moltes altres llars argentines, es passaven per alt els abusos comesos per la dictadura, o fins i tot es justificaven. En futbol, el meu pare era del Boca. A mi em van fer del River. Ell vivia pel compromís polític i social. A mi em van inculcar l’antipolítica. Vaig créixer i em vaig configurar enmig d’aquesta singular bastardia, fill de la dignitat persistent de la mare i del fantasma proscrit del pare.
Sota aquest cel que s'obre
© 2026, Gerardo Pisarello
© 2026, de la traducció, Eva Pallarès
© 2026, Fondo de Cultura Económica de España, SL
Tast editorial és la manera com deixem degustar als nostres lectors un fragment o un capítol dels llibres que trobem que val la pena llegir.
