La Raquel, la Sita, l'Helena i la Míriam fa anys que comparteixen amistat, confidències i la certesa que res no podrà separar-les. Però un missatge inesperat ho fa trontollar tot: la Raquel desapareix de les seves vides demanant un misteriós "break" i sense donar cap explicació. Mentre intenten entendre què ha passat, les esquerdes comencen a aparèixer allà on ningú esperava. Perquè sota l'aparença de les famílies perfectes, dels matrimonis admirats i de les vides envejables, s'hi amaguen silencis, renúncies i veritats que fa massa temps que esperen sortir a la llum.
Esperança Sierra i Serra, que a Catorze escriu les seccions Contenidor en flames i Què és, ha publicat la seva primera novel·la, Totes les cases felices (La Campana).
Amb una mirada incisiva i profundament humana, retrata les contradiccions de l'amistat, l'amor i les expectatives que pesen sobre les dones. Una novel·la àcida sobre allò que passa quan les mentides que sostenen una vida deixen de ser suficients. Us n'oferim un tast i us animem a anar a la presentació del llibre: serà el dijous 1 d'octubre a les 19:00 h a la llibreria Ona, i l'autora mantindrà una conversa amb Natza Farré.
RECEL
—No faré servir mai aplicacions de cites.
Ser consumidora compulsiva de podcasts de true crime et vacuna i t’activa contra certes insensateses, com ara quedar amb homes desconeguts a través d’una plataforma que no fa altra cosa que reforçar la idea de l’Helena que tots els homes, tots, l’únic que volen de debò és sexe, encara que ells es pensin que no. Si després hi ha bon rotllo i tal, bingo, però si han aconseguit enllitar-se amb tu abans d’establir qualsevol connexió, tot això que s’enduen. Sí que t’ho poden argumentar de mil maneres, que volen estar amb tu i anar al cine i prendre una copa de vi mentre parleu fins a altes hores o passejar eternament pel més bell dels paratges, fins i tot podria ser que ells s’ho estiguessin creient, mentre ho fan. Però no, sempre és no: sempre és mentida perquè sempre volen viure el que l’Helena anomena la sensació sexual. És igual que no se’ls aixequi, perquè arriba un punt que donarien la vida per poder-te mirar l’escot sense dissimular.
—Però és molt difícil conèixer gent, ara mateix. Com vols conèixer algú, si no és a través d’aquesta merda d’aplicacions? —diu la Sita—. La Berta —que és la nena que té a la recepció d’El Pati—, i mira que és ben jove i bastant mona, tots els nòvios els ha tret d’allà —continua la Sita amb la intenció que l’Helena baixi la guàrdia d’una vegada—. A més, com que tens el taller a casa mateix, hi ha dies que ni surts al carrer! A qui has de conèixer?
És veritat, li aniria molt bé injectar-se il·lusió a la vida, a l’Helena. Li aniria bé fins i tot per a la feina. Somia treure models nous de sabates, perquè només fa que repetir les ballarines que li han anat funcionant al llarg de vint anys de carrera. Justament va muntar el taller per poder fer el que li vingués de gust, experimentar, imaginar bogeries i fer-les, i al cap dels anys s’havia apalancat en sempre les mateixes ballarines vermelles que, per una singularitat espaciotemporal, havien acabat convertint-se en icones internacionals de la moda catalana. ¿Per què era tan poc ambiciosa amb tot?
—No, si no et dic que no, però em fa molta por, Por i mandra. I tampoc estic tan malament. —L’Helena es mira el mòbil esperant que li piqui l’ullet o faci alguna cosa reveladora.— I no em refio dels tios, hòstia.
—On és la vinagreta? —pregunta la Sita.
—Ets una exagerada, hi ha de tot. Mira, hi ha una cosa que es diu sesgo de confirmación i que vol dir que si tu et muntes una pel·lícula, es compleix. I a males…
—No ben bé, això es diu… —La Míriam no aconsegueix entrar a temps.
—I a males, fots un polvo i de pelillos al rio.
—Cony, Sita, no en fots ni una a lloc —es lamenta l’Helena.
—No, el que vol dir és allò de buscar proves que et donin la raó, lo del biaix d’afirmació, ¿oi? —pregunta la Míriam, i es respon ella mateixa—: Sí, que quan ja tens una idea al cap, mires el món buscant proves que confirmin aquesta idea, i al final no és que tots els homes siguin iguals, és que tu els vas filtrant fins que només queden els que donen la raó a la teva teoria.
—Esclar, i llavors és quan dius veus?, són tots uns cabrons —rebla la Sita.
—Sí, potser teniu raó, però mira, si és un desgraciat, penso: és un desgraciat que només vol follar; i si és encantador, veig un narcisista psicòpata bipolar esquizofrènic que vol follar i després matar-me. O que a més sigui necrofílic i m’ho faci al revés.
—Déu nos en guard —conjura la Míriam, impressionada.
—Ja, bueno, però estic cansada, que el que no té un all té una ceba i ja m’he atipat d’estar pendent de coses. Que si escriu, que si no escriu, que com em respon, que els emojis de petó…
—Sí, és un gasto d’energia —diu la Sita—. Si de vegades em passa a mi, que tinc l’home més meravellós de l’univers!
Les altres dues es busquen com per invocar una mirada comuna i llavors tomben cap a la Sita per fulminar-la:
—En sèrio que vols obrir aquest meló? —pregunta l’Helena.
—Passo. Sou unes carques i no enteneu res. —La Sita s’aixeca i se’n va a la cuina a buscar la vinagreta.
Totes les cases felices
© Esperança Sierra i Serra
© d’aquesta edició, La Campana, Penguin Random House, 2026
