Truco al Marcos, amic estimadíssim que viu a Los Angeles, meravellant-me, com sempre, que gràcies a internet puguem parlar sense mirar amb angoixa els minuts que passen, i també de com de bé m’arriba la seva veu, perquè jo encara recordo quan sentia la dels meus padrins entelada en el pas de la trucada entre Mallorca i Barcelona, i ara parlo amb algú que és a la costa del Pacífic i el sento ben bé com si estigués a la cantonada.
Quin luxe.
I quin luxe aquesta amistat capaç de travessar dècades, moments vitals, morts i naixements, països i oceans, quin privilegi aquesta estimació tan profunda que fa que cada vegada que parlem sigui una gran festa.
Com passa amb els amics que m’importen tant, necessito compartir amb ell les coses petites, aquestes bestieses de cada dia.
I li parlo de la llum de la tarda, del color de les glicines, de la xiuladissa dels falciots. Li parlo de les matinades tèbies, de les cireres i les maduixes, i del gust de tornar-me a posar sandàlies. En definitiva, li parlo de la primavera i m’adono que és com si em vingués de nou que, després d’aquests dies feixucs i foscos de l’hivern, la vida, tossuda, recomenci.
Ja ens passa, això, que ens costa confiar en els dies millors, ¿oi? Per més que racionalment sé que vindran, travesso els dies freds amb una mena de desassossec feixuc, se’m fa tot molt lluny i molt costa amunt, perquè en els dies obscurs em costa creure que aviat tornarem a passar gust de ser al carrer. I penso, ves, que el Marcos fa tants anys que viu en un indret on gairebé sempre tenen la mateixa estació que ja no deu recordar l’alegria de quan la temperatura torna a ser amable perquè, de fet, hi viu tot l’any. Ep, sí que tenen estacions, però és tot plegat força suau. L’envejo. Soc terriblement fredolica i necessito el sol gairebé tant com l’aire, o sigui que mai em sentireu dir excel·lències de l’hivern. Viure, com fa el Marcos, en un clima tebi em sembla una gran sort.
Després penso que potser ell m’enveja aquest guaret emocional de l’hivern, perquè és el preu de l’alegria quan el dia s’allarga, quan he vist la primera rosella o quan m’he mullat els peus a la platja.
¿Potser és bo veure’ns privats de coses per tal de valorar-les més quan les tenim? Si el Marcos i jo ens veiéssim més sovint, ¿seria festa major cada vegada que parléssim? Si aquest arbre tingués tot l’any aquesta florida, ¿valoraria aquesta apoteosi de color?
Escric això una mica zombi: Un virus que rondava per casa fa dies s’ha aliat amb el cansament post Sant Jordi i m’ha deixat noquejada. Estic dormint com no recordo haver dormit en molts anys, i em fa mal cada centímetre del meu cos. I tot i que racionalment sé que en uns dies tornaré a ser la que era, em costa de confiar-hi: ja no és que em faci mal tot i que no tinc ganes de res, sinó que a més, no tinc ni ganes de tenir ganes de res.
Potser sí, potser necessito aquest petit hivern per tornar a valorar (diria que ja ho feia, però bé) el gust que simplement no em faci mal tot.
Juguem a fer veure que sí. Seria fantàstic que no ens calguessin per valorar-ho, però potser la tristor, potser l’hivern, potser la malaltia, ens ajuden a agrair els dies bons. Sembla un trist consol o una frase naïf de tassa de Mister Wonderful, però veig que pensar que en cada època fosca germina una primavera m’ajuda a encarar-ho tot d’una altra manera.
“Si fa sol” és una secció de l’escriptora i músic Maria Escalas, en què els textos es poden llegir al ritme de diverses bandes sonores.
