Me'n recordo com si fos ara, no tant dels titelles, sinó dels fils que movien els titelles. Jo era molt nen, o no tant, i tot i que la història em tenia capturat, o no tant, hi havia un moment que els ulls se me n'anaven sense voler als fils, i llavors els fils em duien a imaginar l’home o la dona que hi havia darrere, i ja no escoltava la veu dels personatges sinó una veu impostada, i no sé per què de sobte em deixava d'interessar pel drama dels personatges i em començava a preocupar pel drama d’aquells que els movien.
De més gran, o no tant, de vegades quan anava al teatre hi havia un moment que començava a veure ja no els fils, sinó la màscara que duien els personatges i aleshores em començava a imaginar quina vida tindria i tot això la persona que s’hi amagava darrere. Un vespre, després de veure El misantrop de Molière al Romea, vaig esperar-me al final de la funció i vaig començar a seguir l’actor que havia fet d’Alceste Rambla avall. Recordo que ja no anava vestit d’època, sinó amb texans i una samarreta d’estar per casa. Recordo que érem a primers de juny i feia una nit càlida. Recordo que tot i ser un actor molt conegut a casa nostra, i no tant a la seva, ningú se’l mirava, bàsicament perquè tothom era guiri.
Com si fos conscient que el seguia, es va prendre el seu temps per fer el recorregut. Primer es va aturar per encendre’s un cigarret, després es va acostar a un cantautor valencià i li va tirar unes monedes, va seguir caminant i va comprar un d’aquells artefactes que s’enfilen fins al cel i tornen a baixar, aleshores va entrar en un bar i en va sortir amb una cervesa, i quasi a tocar del port es va aturar a parlar amb la Cabíria, crec que no per demanar-li el preu sinó per saber com li anava, i finalment es va asseure a unes escales no gaire lluny de les Golondrines, i allà, una mica amagat, després de fer un altre cigarret, es va treure la roba i es va tirar al mar i va començar a nedar. Per un segon se’m va ocórrer que havia decidit acabar amb tot, o posar-me a prova, i vaig estar a punt de llençar-me a l’aigua per rescatar-lo, però de seguida vaig veure que ja tornava, sa i estalvi.
Assegut al primer graó de les escales es va esperar amb calçotets fins que es va assecar, i aleshores es va vestir i va encendre un altre cigarret. Va ser just en aquest moment que es va girar cap a mi i em va dir:
—Em segueixes, ¿oi?
Vaig fer veure que no sabia que em parlava a mi. Primer li vaig dir que no, però després vaig reconèixer que sí. Li vaig demanar disculpes, i li vaig explicar una mica el que acabo d’explicar aquí, que des de petit sempre m’havia encuriosit no tant pel drama dels personatges sinó pel drama de les persones que movien els fils dels personatges. Ni es va immutar, crec que es va pensar que m’ho acabava d’inventar. Em va dir:
—La meva vida té molt poc interès comparada amb la del personatge que interpreto.
—Segur que no! —el vaig contradir per quedar bé.
Va somriure, indolent. Va fer unes quantes calades més i va afegir:
—En tot cas, per molt que em segueixis, no arribaràs mai fins a mi. Darrere meu també hi ha algú que mou els fils. I darrere del que mou els meus fils, encara n’hi ha un altre. I etcètera.
Em va fer gràcia. Però de cop vaig notar a l’esquena una tibantor estranya i no vaig tenir més remei que aixecar-me i anar-me’n a tocar el voraviu a una altra banda.
